What rock n' roll needs now...

Ja fa dies que dic que el rock de veritat està tornant  poc a poc. El nombre de bandes joves interessants que apareixen darrerament així ho suggereix. I no estic parlant de pseudo grups de disseny sense ofici estil Hives, Jet o Kings Of Leon formats per quatre pijets que per rascar guitarres elèctriques, ser guapos, fer quatre posturetes i vendre alguns milers de discs ja es pensen que són estrelles del rock, no, estic parlant de gent jove que creu en el que fa, gent que sap tocar el seu instrument, que s'ho està currant, que coneix, respecta i beu del passat del qual prové, amb ganes de menjar-se el món, grups estil The Parlor Mob, Dirty Sweet o The Answer que tot i no sonar 100 % originals sí saben recollir el llegat de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Aerosmith, AC/DC, etc. i destilar-ho en una cosa fresca, jove i novament excitant, com fa 20 anys (20 anys ja???) van fer The Black Crowes, per exemple. La longevitat d'aquests grups avui dia és una incògnita, no corren bons temps pel rock and roll a nivell comercial, per això el que cal fer és conéixer aquestes bandes, gaudir-les mentres durin i recolzar-les en la mesura del possible.

Rival Sons

Banda procedent de L.A. que practica un rock que beu directament de la font inesgotable dels anys 70 amb l'ampli ventall de matissos associat a aquesta època. Van editar el seu debut anomenat Before The Fire l'any 2009, un disc carregat de bones cançons: la ràbia de Tell Me Something, la tranquilitat de The Man Who Wasn't There, cadències intermitjes com Pleasant Return... molt bon disc. Aquest any tornaran amb Preassure And Time pels volts del mes de maig. De moment ens han deixat a primers d'any amb un EP per anar obrint boca que comença amb la següent cançó:

good ol' rock n roll... i love this game!

The Treatment
De la costa oest dels Estats Units viatgem a les illes britàniques, a Cambridge concretament. Un grup que cita entre les seves influències a AC/DC, Sex Pistols, Aerosmith i The Cult demostra tenir algunes coses clares. Aquesta banda de joves que tot just tenen la majoria d'edat han estat apadrinats per la revista anglesa Classic Rock i son la nova sensació del rock britànic. Poden semblar, sobretot pel videoclip que acompanya el text, una segona part d'Airbourne, encara que a mi em sembla que The Treatment és una banda amb un ventall de registres més ampli que el dels australians, sonant a quelcom més que uns AC/DC rejuvenits gràcies a cançons com Coldest Place On Earth o Lady Of The Light, que els acosten més a la NWOBHM o al hard rock americà de finals dels 80, i gràcies també al registre vocal de Matt Jones, a mig camí entre Jeff Keith i Steven Tyler (encara que ben pensat estic dient una obvietat, ja que el propi Keith té un to molt proper al del morrut cantant d'Aersomith). Han debutat discogràficament aquest 2011 amb un àlbum anomenat This Might Hurt que us recomano escoltar quant abans millor.

So, imatge, actitud, joventut... no haurien de necessitar res més per petar-ho tot

Taddy Porter
Quartet provinent de Stillwater (sí, sí, com la banda fictícia d'Almost Famous), de l'estat nordamericà d'Oklahoma. L'any passat van editar el seu primer disc titulat com la mateixa banda, Taddy Porter. No son tan bruts (o purs, segons com es miri) i mostren a estones un caràcter més melòdic, és a dir, més potencial comercial, que les dues bandes anteriors, però el disc esmentat conté peces de rock suficientment sòlides com per seguir-los de prop, també. Jutgeu vosaltres mateixos:

Fixeu-vos amb el baixista, tot un espectacle

Trilogies (I). Sepultura: Beneath The Remains - Arise - Chaos A.D.

Inicio amb aquesta una sèrie d'entrades que, fidel a la meva cadència i dedicació, no seran ni molt menys constants. L'eix central de les mateixes seran trilogies d'àlbums que, per una o altra raó, m'han marcat de manera especial. Apa, espero els vostres comentaris.

Una de les moltes bandes que van calar fons en els meus anys d'adolescent va ser Sepultura. Recordo llegir no sé si a la revista Heavy Rock o a la Metal Hammer aquesta frase: "El futuro está en el sur". Jo em vaig quedar un moment parat intentant esbrinar a què es referien essent Medina Azahara l'única banda que em va venir al cap. En realitat no parlaven del sur del territori espanyol, sinó del continent sudamericà i es referien al terrabastall que Sepultura estava causant en el món de la música metàl·lica amb Chaos A.D. (1993), les afinacions baixes d'ultratomba i la seva lentitut pertorbadora. El meu primer contacte amb Sepultura va venir a través d'una cinta de casset que un estiu l'Oriol va fer caure a les meves mans. Era una cinta de 60 minuts i en una cara hi havia Chaos A.D. (evidentment no hi cabia l'àlbum sencer i es tallava crec recordar durant We Who Are Not As Others) i en l'altra Arise (1991) o almenys això era el que em va dir. Algun temps més tard, quan em vaig comprar la cinta original d'Arise, vaig comprovar amb sorpresa com aquella cara B no corresponia a Arise! Durant anys vaig estar intentant esbrinar què carai contenia la cara B fins que un dia per fi vaig saber que es tractava de Hell Awaits (1985) de Slayer. Però tornem a Sepultura. Imagineu-me a mi, un noi que encara no s'afaitava en aquells temps seguidor de bandes com Metallica, Iron Maiden i Manowar intentant pair el que acabava d'escoltar. No cal dir que el impacte que em va causar aquella cinta i, en especial la primera cara, va ser bestial (encara que aviat arribarien Pantera per acabar de rebentar-ho tot). No obstant això, jo no vaig ser l'únic damnificat, la petjada que la banda brasilera va deixar dins el gènere va ser molt profunda i l'evolució musical mostrada al llarg dels tres àlbums objecte d'aquesta entrada és digna de ser posada com a exemple de coherència, visió i adaptació, característiques freqüents en les grans bandes d'aquella gloriosa primera meitat de la dècada dels 90.

Beneath The Remains continua essent un dels discs essencials del trash metal

Matusserament podríem afirmar que Beneath The Remains (1989) va ser el paradigma de disc de trash metal, Arise en traspassava els límits mostrant pistes i escletxes de per on podia evolucionar el gènere i Chaos A.D. directament ho engegava tot a prendre pel cul amb uns nivells d'agressió, inconformisme i còlera mai vistos fins aleshores. Ni els mateixos Sepultura aconseguirien superar-ho amb Roots (1996) tot i que es tractava d'un altre disc imprescindible essent just afirmar que estava a l'alçada del monstre que ells mateixos havien creat. Sepultura a més, junt amb altres bandes d'aquells dies com Rage Against The Machine, van aconseguir vendes milionàries amb cançons que denunciaven les grans corporacions, els governs totalitaris, la brutalitat policial, el mal causat en nom de la religió, etc., cosa absolutament impensable avui en dia, fent de la lluita contra el control alié i la búsqueda de la llibertat personal el tema central de la seva carrera i fent de mirall, alhora, d'una generació de joves que veia en les seves lletres un reflex del seu esperit inconformista així com una via d'escapament de la pròpia ràbia juvenil.

La lluita continua! Malauradament, aquest vídeo mai deixarà d'estar d'actualitat

Roots va esdevenir, tristament, l'epitafi d'una banda irrepetible. Problemes familiars (recordem que Igor i Max Cavalera eren germans i que aquest darrer, a més, s'havia casat amb la mànager de la banda) van interferir en la dinàmica del grup fins que els dos germans van partir peres i van prendre camins separats, Max amb Soulfly i Igor i la resta de la banda, Andreas Kisser i Paulo Jr., amb un nou cantant mantenint el nom de Sepultura en una decisió que s'haurien pogut estalviar. En l'actualitat els germans Cavalera han fet les paus i tornen a tocar junts amb el nom de Cavalera Conspiracy. La màgia d'aquell moment, però, és una cosa que no es pot repetir.

Jo vaig ser-hi. Les imatges de tothom saltant en l'inici de Dead Embryonic Cells encara em posa els pèls de punta