Repàs musical al 2011 (2)

BLITZEN TRAPPER - American Goldwing

Eric Earley ha parit un dels discs de l'any. La barreja de folk, rock i psicodèlia a mig camí entre els 60 i els 70 que practica Blitzen Trapper ha arribat amb aquest American Goldwing al seu punt àlgid. Els vaig descobrir l'any passat amb Destroyer Of The Void (2011) i em va sorprendre molt positivament amb el seu esperit retro i fosc i amb American Goldwing, més lluminós i menys encaragolat, han passat a convertir-se en una de les meves bandes preferides. El bon rotllo que t'envaeix amb el tema inicial Mind Find It Cheap t'acompanya durant la resta del disc junt amb els slides, harmòniques, banjos i la bolaniana veu d'Eric Earley.

Might Find it Cheap from Luke Norby on Vimeo.

DEER TICK - Divine Providence
Deer Tick, com Blitzen Trapper, és també una banda que va néixer de la inspiració d'un sol home, John McCauley, i els desconeixia per complet fins que vaig llegir la crítica d'aquest disc al Popu i motivat per les bones paraules allà escrites em vaig decidir a dona'ls-hi una oportunitat i vaja si ha valgut la pena. Divine Providence és el seu quart disc i la impressió que m'he emportat de Deer Tick a l'escoltar-lo és que es tracta d'una banda feta a si mateixa, amb les coses clares, que no estan per hòsties ni modes ni etiquetes barates. Estilísticament variat, després dels tres cops de puny a l'estòmac amb què obren el disc es desmarquen amb una de les cançons més boniques d'aquest 2011, Clownin' Around, composada i cantada pel bateria Dennis Ryan. Main Street, Funny World, Something to Brag About... aquí no hi ha ni grans produccions ni trucs d'estudi, només una banda deixant-se la pell eregistrant un disc, un gran disc.

El gamberro videoclip oficial de Main Street

THE STEEPWATER BAND - Clava

El trio de Chicago liderat per Jeff Massey (cantant i guitarrista de tècnica espectacular) continua la seva carrera amb passos ferms amb un disc que continua en la línia del que ja vam poder escoltar a l'excel·lent Grace & Melody (2008): blues rock de cadència lenta (Remember The Taker, It Won't Be Long), boogie rock xulesc (Come on Down o l'espectacular High And Humble) i senzilles cançons de boniques melodies d'aquelles que t'alegren el dia (Love Never Ends, Meet Me In The Aftermath). Han parit un discàs i els putes ho saben, en directe l'interpreten de dalt a baix.

Amb aquest senyor tema obren The Steepwater Band el seu darrer disc

DAVID LOWERY - The Palace Guards

I per acabar ambíl·lusio aquesta segona part del repàs musical, senyores i senyors, un fort aplaudiment per: David Lowery!! Els que em coneixeu o porteu temps llegint el blog sabreu que Cracker és una de les meves bandes de sempre. Gent senzilla, autèntica i amb talent, el tipus de banda que més m'agrada. La veu de Lowery activa les mateixes palanquetes al meu cervell que les de Vedder o Louris transmetent-me una agradable sensació de pau i seguretat. Però The Palace Guards no apareix aquí només pel fet de ser el primer disc en solitari de David Lowery, sinó perquè és un molt bon disc i per això mereix ser destacat, encara que malauradament no crec que aparegui en gaires llistes del 2011. Si ets fan de Cracker t'agradarà The Palace Guards. Si no ets fan de Cracker... què collons estàs fent amb la teva vida?!?!?!? La major part de les cançons haurien pogut aparéixer en el següent disc de Cracker: Marigold, Deep Oblivion, Big Life... tenen aquell aire malenconiós marca de la casa que tant m'agrada, aire que també té Ah You Left Me, versió d'una banda que ja no existeix anomenada Mint. N'he escoltat la versió original i a en Lowery, tot i fer-la clavadeta, tot i no tocar ni una coma, ni un punt, ni un punt i coma, li queda millor, ja que li canvia el to de floreta sensible per aquesta tristesa nostàlgica de la que us feia esment anteriorment. Jo li vaig comprar el disc a la seva pàgina per 13 € o 14 € amb despeses d'enviament i et fa arribar la copia signada i dedicada. Podeu fer-ho aquí.

Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...

PJ20

Hi ha unes poques bandes que no em canso mai d'escoltar i que a aquestes alçades estic convençut que m'acompanyaran fins el darrer dia. Són com els amics de veritat, que n'hi ha molt pocs però que sempre pots confiar en ells quan necessites una empenta per tirar endavant: Tom Petty & The Heartbreakers, The Jayhawks, Elvis, The Black Crowes... Pearl Jam. Les cançons de la banda de Seattle formen una part molt important de la banda sonora de la meva vida. Des que fa més de mitja vida va caure a les meves mans una cinta original de Vs. que no m'he pogut desempallegar de les seves melodies, la seva energia, els seus clàssics, Corduroy, Better Man, Daughter, Even Flow, Tremor Christ, Alive, Rearviewmirror, Go, Once, Animal, Jeremy... podria citar en aquest llistat TOTES les cançons dels seus tres primers discs (bé, hey foxyhdejhfwwuxdhmama, that's me no compta) i quedar-me tan ample afirmant que qualsevol d'elles, depenent del dia, del meu humor o del temps que faci, és la millor cançó de la història. El que va seguir després de Vitalogy és d'un nivell altíssim i és precisament aquesta constància, dedicació i fiabilitat el que ens ha portat avui aquí però crec que estareu d'acord amb mi a l'afirmar que la trilogia inicial de Pearl Jam és de les més memorables de la història de la música.

Quan sigui gran vull estar igual d'acabat que ells

Aquest 2011 hem viscut a nivell musical molts vintès aniversaris, alguns molt trascendents, Nevermind de Nirvana, Use Your Illusion de Guns n' fucking Roses... però qui ha sabut celebrar millor la vintena han estat Pearl Jam. Sota la denominació PJ20 han sortit al mercat un llibre, un DVD i un doble CD que, evidentment, han caigut a les meves mans encara que com a regal d'aniversari en aquesta ocasió. El llibre és espectacular tan pel fons com per la forma. En una mena de diari (concretant dates i llocs) els protagonistes repassen 20 anys de carrera. Encara no m'hi he pogut posar a fons però només fullejant-jo per sobre ja m'he adonat del valor de les seves pàgines. El doble CD és la banda sonora del DVD, que conté un documental dirigit per Cameron Crowe (si, el de Singles i Almost Famous) que és de visió recomanada/obligada per qualsevol que hagi sentit algun cop una fiblada escoltant una cançó de Pearl Jam. Ha passat a formar part del meu llistat personal de documentals musicals imprescidibles junt a Running Down A Dream,  la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre el meu ros preferit de Florida, qualsevol DVD d'Elvis o Immagine In Cornice, de Pearl Jam també, una pel·lícula feta amb una estima i sensibilitat fora del normal on es segueix a la banda en la seva gira per Itàlia de l'any 2006, la del disc de l'alvocat

Un dels fragments més màgics d'Immagine In Cornice

A PJ20 assistim durant 109 minuts a una biografia visual del grup que arrenca amb Mother Love Bone, el grup de Stone Gossard i Jeff Ament, que va veure truncada la seva prometedora trajectòria amb la mort per sobredosi del seu cantant, Andrew Wood, moment que es pot marcar com punt de partida de Pearl Jam així com també fet precursor d'un dels discs més màgics que hom pugui escoltar, Temple Of The Dog, elegia de Chris Cornell, acompanyat pel que era l'embrió de Pearl Jam, al seu amic Andrew Wood. Em vull aturar un moment aquí per destacar dos fets que m'han impressionat molt i que tenen a veure amb el profund i sincer agraïment de Gossard, Ament i Vedder vers Chris Cornell. Els dos primers per compartir amb ells aquelles cançons tan especials que en Chris havia escrit afectat pel sentiment de pèrdua del seu amic mutu. El darrer per deixar-lo participar i fins i tot robar protagonisme en aquell projecte, sent ell un nouvingut com era, en un duet per la història amb el mateix Chris Cornell a Hunger Strike.

Gallina de piel

Després d'un període d'incertesa i confussió, la mort dela innocència, Gossard i Ament continuen composant i enregistren una maqueta amb la que es posen a buscar cantant. M'agrada molt aquest punt en el que no recordo si Gossard o Ament comenta que tots els cantants de Seattle que van provar volien sonar com Andrew Wood. Un dia reben la maqueta amb la veu d'un desconegut noi de San Diego. En queden molt impressionats, els hi agrada que la veu del noi no tingui res a veure ni amb el to ni amb la manera de cantar d'Andrew Wood: és la visió exterior la que fa créixer les cançons de Gossard i Ament fins a nivells que ni ells mateixos havien imaginat. Sense pensar-ho dues vegades Jeff Ament truca al número de telèfon que hi havia anotat a la cinta, Eddie Vedder agafa un vol cap a Seattle i tot plegat acaba amb Ten (1991), disc que no va explotar amb la virulència de Nevermind, tot i sotir a la venda un mes abans, però que va acabar venent milions de còpies confirmant que alguna cosa passava a Seattle i ajudant a consolidar el que la premsa va insistir a anomenar grunge i que va acabar provocant la prematura mort tan real com metafòrica d'algunes de les millors bandes sorgides en els darrers 20 anys.

Història pura: Eddie Vedder saltant sobre el públic al Pink Pop de l'any 92

Hi ha molts altres fragments que m'han arribat com la reflexió que fa Stone Gossard mirant enrera sobre el moment que s'adona com amb dos o tres discs aquella ja no era la seva banda sinó la banda d'Eddie Vedder o com patien tots plegats quan l'animal d'en Vedder s'emparrava pels escenaris de tot el món jugant-se no només la seva vida sino el futur del grup o com estan a punt de desfer-se víctimes de la seva pròpia integritat o quan Kurt Cobain explica com Eddie Vedder li acaba caient molt bé o com els afecta la mort de nou seguidors seus en el festival de Roskilde a Dinamarca l'any 2000 en el que sens dubte és el moment més dur de la història de la banda.

Prou, fins aquí, em poso a parlar de Pearl Jam i us juro que no acabaria mai. Només espero haver-vos fet agafar ganes de veure PJ20 i si en gaudiu la meitat del que he fet jo ja em donaré per satisfet. Vull acabar amb una frase que he llegit en un comentari del youtube que he trobat molt encertada: La grandesa d'una banda no es mesura per la quantitat de discs que ven sinó per la forma que afecta les ànimes i les vides de la gent que els escolta.

Gràcies, Pearl Jam. Tant de bo dureu 20 anys més i jo hi sigui per celebrar-ho amb vosaltres.

Mastodon - The Hunter (2011)

Doncs ja és aquí el nou disc de Mastodon, The Hunter. He estat rellegint ara el què havia escrit sobre la banda en el passat en aquest mateix bloc. La primera vegada que vaig parlar d'ells era per destacar Crack The Skye com un dels millors discs de metall de l'any 2009 i la segona per expressar els bons presagis que tenia respecte The Hunter arrel del que havia tingut oportunitat d'escoltar. Les sensacions que tenia en aquella primera entrada amb Crack The Skye les torno a tenir ara amb The Hunter però multiplicades per deu o per vint: el fet de no obtenir el que esperava o millor dit, desitjava, però tot i així no estar descontent amb el resultat final sense poder-me desempallegar de la incertesa de saber si aquest serà el darrer disc que m'agrada del grup. Per entendre millor al que faig referència recomano llegir l'entrevista que Frank Bragham fa a Brann Dailor i Bill Kelliher en el número d'octubre de Popular 1. En ella els dos membres de Mastodon demostren plena consciència del pas que han fet amb The Hunter, un gir cap a cançons més fàcilment assimilables, més curtes i menys rebuscades, amb melodies més concises i ho argumenten emparant-se en la necessitat personal, que no comercial. A mi el disc m'agrada, és fàcil encara reconèixer el segell de la banda en la majoria de cançons (genials Dry Bone Valley, Black Tongue o Spectrelight), ara bé, no vull enganyar a ningú, a dia d'avui prefereixo Remission (2003), Leviathan (2004) o Blood Mountain (2006) a The Hunter.

Els vídeos que he penjat a continuació mostren l'evolució de la banda a través dels seus 5 discs d'estudi:

Una de les cançons més celebrades de Remission, el seu primer disc: March Of The Fire Ants

Si no t'agrada Blood and Thunder tu i jo tindrem un problema...

Capillarian Crest, primer single de Blood Mountain. A partir del minut 3:30 la cosa es posa demencial

Mastodon interpreten una versió reduida d'Oblivion al programa d'en Letterman



El primer single de The Hunter, Curl Of The Burl

Avui he comprat l'entrada per veure'ls el proper 24 de gener a la sala Razzmatazz 2 de Barcelona. Estic segur que oferiran un gran concert, són molt bons músics, excel·lents. Ja fa molts anys que no els veig, vaig tenir la sort de viure dos concerts seus durant la gira de Leviathan i em van fer esclatar el cap amb dues actuacions absolutament bestials i magistrals, una a la sala Mephisto de Barcelona i l'altra a l'infern del Festimad. En tornarem a parlar...

Middle Class Rut - No Name No Color (2010)

Més de dos mesos sense escriure res al blog!! Molts ja debieu pensar que l'havia deixat estar... doncs no!!!!! La veritat és que aquest període d'inactivitat no ha estat premeditat ni fruit de les vacances estivals. Els dies passaven i no veia el moment ni el motiu per escriure res. El destí final dels blogs és desaparèixer víctima del cansament del blogger que el porta, però on en marxa un n'apareix un o dos de nous, com a Hydra. Crec que al Xarrupampolles encara no li ha arribat el moment, així que som-hi! Avui us vull parlar de Middle Class Rut i el seu disc de debut, No Name No Color (2010).

Middle Class Rut és una banda de Sacramento formada per Zack Lopez (veu i guitarra) i Sean Stockham (bateria i segones veus). He de reconèixer que d'entrada la idea del duo musical no m'atreu. A l'estudi és pot fer de més i de menys però en directe... dues persones soles? Guitarra, bateria i veus... i el baix???? Què passsa amb el baix? És innegable que d'uns anys cap aquí la importància/presència del baix en la música popular ha anat decreixent paulatinament fins a arribar a un punt en què directament s'ha eliminat en alguns casos el baix de la clàssica configuració instrumental bàsica de guitarra, baix i bateria, Els exemples més significatius els trobem en el cas de The White Stripes i més recentment de The Black Keys (encara que aquests darrerament ja es fan acompanyar per una banda completa en directe). És veritat que si el baix no ha d'aportar res potser és millor prescindir d'ell. Si l'únic que ha de fer el baixista és seguir fil per randa les notes tòniques dels acords de guitarra, el baix es pot arribar a convertir en un instrument prescindible, perdent pel camí, això sí, els matissos tan rítmics com melòdics que aquest instrument ben tocat pot aportar a la cançó. O potser algú s'imagina Led Zeppelin sense John Paul Jones, The Faces sense Ronnie Lane, Iron Maiden sense Steve Harris o The Jayhawks sense Marc Perlman? D'altra banda, després de reivindicar el digníssim ofici de baixista, he de reconéixer que no soc un talibà musical (soc fan de NIN!!!) i penso que si escoltes una cançó i t'agrada que collons importa si hi ha un baix, una mandolina o si en comptes de tocar la bateria donen puntades de peu a una capsa de cartró? El que vull dir amb aquesta darrera frase és que després d'escoltar No Name No Color se me'n refot si el grup compta amb un baixista en nòmina o no, m'agrada i punt.

Es defensen prou bé sense baix, no?

Passant ja a l'apartat purament musical es pot dir que Middle Class Rut és una banda de rock alternatiu en ple segle XXI, d'aquelles que no paraven de sorgir a meitats dels anys 90, totes amb un so diferent i definit, clarament identificable (de fet entre les seves influències citen a Alice In Chains, Nirvana, Tool... Bob Dylan!), que en el cas de Middle Class Rut consisteix en una muralla sònica construida a base de ritmes molt marcats, sincopats i riffs tallats que combinen i alternen entre la melodia i la mala llet de manera brillant. Les patacades als timbals d'en Sean Stockham són potents, seques i precises, i les seves segones veus complementen a la perfecció el tros de veu de Zack Lopez, una veu aguda que a estones pot recordar al Perry Farrell (Jane's Addiction) més melòdic o fins i tot a Ben Bridwell (Band Of Horses) però que quan tensa les cordes vocals em fa venir al cap el Kory Clarke (Warrior Soul) més salvatge, aquell que cridava als quatre vents les seves proclames antisistema. Així, talment com la veu, podem passar de cançons melòdiques com New Low (la cançó que els hi ha obert moltes portes) o Cornbread a patades a l'estomac com Thought I Was, Lifelong Dayshit (l'esperit de Space Age Playboys reviscut, genial el the end is coming que escup Zack Lopez al final de la cançó) o Sad To Know o d'altres que contenen les dues cares de la moneda, amb una calma tensa inicial que inevitablement desemboca en una tempesta de riffs i crits com en la inicial Busy Bein' Born, el videoclip de la qual podeu veure a continuació.

The Hunter, nou disc de Mastodon

Mastodon no paren i ja estan enllestint el que serà el seu nou disc, The Hunter, amb sortida prevista per finals d'any. Després del gir melòdic que va suposar Crack The Skye (2009) tinc esperances que retornin a sonoritats més agressives. Mastodon tocant a matar és una banda imparable. De moment ja han avançat un fragment de Black Tongue, primer tastet d'aquest The Hunter, i sona molt bé amb un solo doblat i un desarrollament instrumental amb clares reminiscències d'un metall més clàssic.

Azkena 2011 flash review!!!!

Perdoneu per no escriure en tan temps, estic molt ocupat darrerament sense temps per massa cosa més que treballar i dormir. Però abans d'agafar l'avió per fer un viatget per Itàlia que serveix d'excusa perfecta per veure a John Mellencamp a Roma el proper 10 de juliol he aconseguit reunir una mica de temps per escriure unes ràpides impressions sobre l'Azkena 2011.

The Avett Brothers: el millor concert del festival. La intensitat amb la que ataquen cada cançó, ja sigui moguda o més emotiva és espectacular.

The Cult: Ian Astbury anava passadíssim i pixava fora de test continuament... i què? No va cantar bé Fire Woman, Love Removal Machine, She Sells Sanctuary, Rise, Lil Devil, Rain...? I què me'n dieu de Billy Duffy? No és una puta màquina d'escupir riffs?

Gregg Allman: què puc dir? Un privilegi haver assistit a dos concerts en dos dies d'aquesta llegenda vivent!

Kyuss Lives: Amb un repertori perfecte i una banda sublim què es pot esperar? Maravillas, tito, maravillas...

QOTSA: El concert més fluix que he vist mai de Homme. Serà que Era Vulgaris és efectivament vulgar.

Rob Zombie: Sense comentaris.

Ozzy Osbourne: Una altra llegenda amb gran setlist i bons músics al voltant. Gran concert.

Blue Rodeo: Em van agradar molt i van convéncer tot i l'hora que van haver de tocar. Les bones bandes no necessiten de massa artificis per oferir bones actuacions.

Rival Sons: Un altre dels concerts forts del festival. Auguro un bon futur per a aquesta jove banda de L.A.

Clutch: Ho sento, ho he intentat moltes vegades però no m'acaba de fer el pes aquesta banda i no sé per què, tenen tots els elements per a que m'agradin però afortunadament la música és molt més que matemàtiques.

Black Country Communion: El mateix que Ozzy, un plaer gaudir de la presència de una de les icones del hard rock, Mr. Glenn Hughes. A més, està en plena forma. Ara, Bonamassa hauria d'escoltar bé a Billy Duffy per saber com sona una guitarra de rock. Tan blues d'escola li ha espatllat els timpans.

Us deixo amb un vídeo dels Avett (no de l'Azkena però), els putos amos!!!!

Torna el casset!!!

Fa un temps vaig llegir una frase al blog de Ethan Miller, ànima dels recomanables Howlin' Rain, que m'ha fet ballar el cap des d'aleshores: analog cassette is without a doubt the best sonic format for killer riffs and dirty lost heavy jams. Immediatament vaig pensar, el malparit potser no va faltat de raó. És innegable que el casset  sobresurt per sobre els demés formats físics a l'hora de reproduir sons bruts i espessos per culpa de l'excel·lent obertura de so del vinil i l'excéssiu intent de perfecció del compacte. D'altra banda, si hi ha algú qualificat per dir una frase com aquella és Ethan Miller, doctorat honoris causa en distorsió, muralles sòniques i viatges sense retorn al més enllà del soroll amb la seva anterior banda, Comets On Fire. 

Si Ethan Miller arriba a continuar uns anys més al capdavant de Comets On Fire hauria acabat perdent l'oremus

Així que servidor, sempre àvid d'aprendre de gent que en sap més que ell,  ha decidit adquirir un reproductor de casset per les següents raons:

• Rendir tribut a les produccions fosques i/o deficients que no lluexien ni en compacte ni, en menor mesura, en vinil.
• Viatjar en el temps reescoltant els centenars de cintes de casset acumulades durant la meva adolescència. He donat un cop d'ull ràpid a una caixa de cartró polsosa plena a vessar de cintes i ja he detectat alguns àlbums que no tinc en cap altre format i que, per tant, fa anys i panys que no escolto.
• Ser capaç d'escoltar per fi les cintes de casset que hi ha a les Collector's Edition de Ten 1990-1992 i Vs. & Vitalogy 1993-1995 de Pearl Jam!!! 

 He de reconéixer que aquesta darrera ha estat una de les principals motivacions. A la primera de les caixes, la del Ten, hi ha una rèplica de la cinta de casset que Eddie Vedder va tornar a Stone Gossard i Jeff Ament amb les demos de Alive, Once i Footsteps (qua havia rebut per mitjà del seu amic Jack Irons, en aquell temps bateria de Red Hot Chili Peppers i futur bateria de Pearl Jam) amb la seva veu enregistrada a sobre. Aquesta gravació va ser la que va motivar Gossard i Ament a trucar al desconegut Eddie Vedder per a que viatgés a Seattle per provar junts. La resta és història. A la caixa de Vs. i Vitalogy hi ha una cinta que conté més d'una hora de Self Pollution Radio, una original idea que Vedder & Co. van portar a terme l'any 1995. Des del garatge d'en Vedder ell i uns quants amics més es van dedicar a punxar cançons tan de Pearl Jam com d'altres bandes, rebre trucades de fans, fer algunes petites jams... i ho van deixar emetre per qualsevol emisora de ràdio que volgués. Son unes gravacions bastant difícils de trobar avui en dia. 

I ara arriba el moment que estàveu esperant. Senyores i senyors... la màquina de matar!!!!!!

Amb regalet on top. Merci Domènec!!!

A l'embolcall de la cinta encara hi havia enganxat el preu al que es va intentar vendre al seu dia: 1850 pta!!!!! Caríssima!!! Aquesta és un altre avantatge del casset: les que encara es conserven de temps pretèrits, les noves, les que sonen bé, estan tirades de preu!!! Al loro!!!

Ghost - Opus Eponymus (2010)

Dels països escandinaus no paren de sorgir bandes interessants que abarquen diferents estils dins el rock: del rock sureny de Hellsingland Underground al Black Power Pop Metal de la banda que ens ocupa, Ghost. Opus Eponymus és el disc de debut d'aquests suecs i va ser editat a finals de l'any passat a Europa i aquest 2011 als Estats Units on el proper 1 de juny hi faran el seu primer concert a Nova York. En aquest temps Ghost han esdevingut una banda de moda en alguns cercles a internet. I sempre que hi ha una banda que aixeca molta pols en poc temps, ja n'hi ha que arrufen les celles en senyal de desconfiança.

Què tenen Ghost per haver aixecat aquetes expectatives? En primer lloc la seva proposta musical de marcat caràcter retro basada en ritmes i riffs provinents dels inicis del rock dur, del heavy metal més clàssic. Fins aquí tot correcte. La part sorprenent arriba amb la veu, neta i brillant, i les melodies vocals, d'una delicadesa i bellesa poc usuals en el gènere (tot i que cal destacar que Ghost no és ni de bon tros la primera banda que barreja els dos conceptes). La perfecció de la comunió assoleix el súmmum en cançons com Ritual i Elizabeth, amb ritmes marcats i amenaçadors en les estrofes i melodies celestials que ratllen la perfecció en les tornades. A destacar també la peça instrumental amb la que acaba el disc, Genesis, on es fa palesa la riquesa musical i varietat d'influències de la banda. La producció, molt neta i clara, junt amb les esmentades melodies, ajuden a assimilar ràpidament unes cançons amb potencial per sortir del reduit cercle que per naturalesa els hi correspondria i és que, com he llegit a internet, Ghost podrien agradar als vostres pares! L'altra part important i clau per entendre la ràpida projecció del grup és l'embolcall: les lletres satàniques, els vestits de monjos i bisbe (o papa) que llueixen en directe els músics i cantant del grup, la portada del disc... tot plegat fa de Ghost una banda que desperta la curiositat de qualsevol que estigui mínimament interessat en el rock que es fa avui en dia.

Us deixo amb un parell de cançons per a que us convertiu a la fe de Ghost i Opus Eponymus!!

Ritual en directe



Elizabeth sona amb la portada de fons, de moment no he trobat cap videoclip

Ja falta poc per Circuital, lo nou de My Morning Jacket

Circuital, l'esperat nou disc de My Morning Jacket surt a la venta el proper 31 de maig. Ja es pot fer el pre-order en diferents formats a la seva web (jo ja he encarregat la Limited Deluxe Box, ho sé, no tinc remei, però a que mola el verd del vinil?), així com escoltar dos dels temes que contindrà el disc, Holdin On To Black Metal i Circuital. Senzillament heu d'anar al facebook de la banda i clicar "m'agrada".

 Quantes més coses porti... millor!

El primer tema, Holdin On To Black Metal ha causat una mica de controvèrsia entre els fans i és que la banda s'ha inspirat en un tema tailandès dels anys 60 o 70 com ells mateixos han fet saber aquí. Jo primer he escoltat un parell de vegades la cançó de My Morning Jacket sense saber-ne l'origen de la mateixa i la veritat és que al principi no he sabut massa per on agafar-la, encara que a la tercera escolta ja l'he assimilat com una cançó més de My Morning Jacket, d'aquelles que fan els seus discs diferents i sorprenents. Circuital, en canvi, m'ha semblat una cançó impressionant a la primera, llarga, hipnòtica, amb infinitat de matissos, amb pujades i baixades... espectacular, el tipus de cançó que fa de My Morning Jacket una de les bandes més interessants i amb més coses a dir de l'actualitat.

The Jayhawks - Live at the First Avenue

The Jayhawks han penjat en aquest enllaç un dels tres concerts que van fer l'any passat al First Avenue de Minneapolis (sala estretament lligada a la història de la banda), concretament el del 21 de juny. Si sou mínimament fans dels Jayhawks us recomano que us el baixeu i si no en sou també, descobrireu una de les millors bandes que ha donat la música nordamericana. Per aquells dies acabaven de reeditar el primer disc de la banda, anomenat senzillament The Jayhawks (1986), encara que popularment és conegut com The Bunkhouse Album, i per això introdueixen al setlist molt encertadament alguns temes d'aquell remot disc. El retorn de Mark Olson a la banda ha provocat lògicament canvis substancials al llistat de temes que interpreten en directe ja que Gary Louris mai es va plantejar interpretar dalt d'un escenari temes escrits per Olson. Igualment, la "nova" formació rarament (cau la preciosa Tampa To Tulsa, composició de Tim O' Reagan) toca cançons de Sound Of Lies (1997), Smile (2000) i Rainy Day Music (2003). Així, baixes tan sensibles com Trouble, Big Star, I'm Gonna Make You Love Me o Tailspin es veuen compensades per la inclusió de joies del passat com els esmentats temes del Bunkhouse, alguns altres de Blue Earth (1989) (els dos àlbums van ser principalment composats per Olson), Wichita o Miss Williams Guitar. El so del bootleg és molt bo i les interpretacions també, encara que a estones sembla que Olson vagi una mica a la seva bola. Un altre alicient de la gravació és poder escoltar al bateria original de la banda, Norm Rogers, interpretar un parell de temes amb els seus excompanys. Una bona llaminadura per fer temps per l'anunciat nou disc de la banda.

The Jayhawks al First Ave de Minneapolis el juny de l'any passat.

What rock n' roll needs now...

Ja fa dies que dic que el rock de veritat està tornant  poc a poc. El nombre de bandes joves interessants que apareixen darrerament així ho suggereix. I no estic parlant de pseudo grups de disseny sense ofici estil Hives, Jet o Kings Of Leon formats per quatre pijets que per rascar guitarres elèctriques, ser guapos, fer quatre posturetes i vendre alguns milers de discs ja es pensen que són estrelles del rock, no, estic parlant de gent jove que creu en el que fa, gent que sap tocar el seu instrument, que s'ho està currant, que coneix, respecta i beu del passat del qual prové, amb ganes de menjar-se el món, grups estil The Parlor Mob, Dirty Sweet o The Answer que tot i no sonar 100 % originals sí saben recollir el llegat de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Aerosmith, AC/DC, etc. i destilar-ho en una cosa fresca, jove i novament excitant, com fa 20 anys (20 anys ja???) van fer The Black Crowes, per exemple. La longevitat d'aquests grups avui dia és una incògnita, no corren bons temps pel rock and roll a nivell comercial, per això el que cal fer és conéixer aquestes bandes, gaudir-les mentres durin i recolzar-les en la mesura del possible.

Rival Sons

Banda procedent de L.A. que practica un rock que beu directament de la font inesgotable dels anys 70 amb l'ampli ventall de matissos associat a aquesta època. Van editar el seu debut anomenat Before The Fire l'any 2009, un disc carregat de bones cançons: la ràbia de Tell Me Something, la tranquilitat de The Man Who Wasn't There, cadències intermitjes com Pleasant Return... molt bon disc. Aquest any tornaran amb Preassure And Time pels volts del mes de maig. De moment ens han deixat a primers d'any amb un EP per anar obrint boca que comença amb la següent cançó:

good ol' rock n roll... i love this game!

The Treatment
De la costa oest dels Estats Units viatgem a les illes britàniques, a Cambridge concretament. Un grup que cita entre les seves influències a AC/DC, Sex Pistols, Aerosmith i The Cult demostra tenir algunes coses clares. Aquesta banda de joves que tot just tenen la majoria d'edat han estat apadrinats per la revista anglesa Classic Rock i son la nova sensació del rock britànic. Poden semblar, sobretot pel videoclip que acompanya el text, una segona part d'Airbourne, encara que a mi em sembla que The Treatment és una banda amb un ventall de registres més ampli que el dels australians, sonant a quelcom més que uns AC/DC rejuvenits gràcies a cançons com Coldest Place On Earth o Lady Of The Light, que els acosten més a la NWOBHM o al hard rock americà de finals dels 80, i gràcies també al registre vocal de Matt Jones, a mig camí entre Jeff Keith i Steven Tyler (encara que ben pensat estic dient una obvietat, ja que el propi Keith té un to molt proper al del morrut cantant d'Aersomith). Han debutat discogràficament aquest 2011 amb un àlbum anomenat This Might Hurt que us recomano escoltar quant abans millor.

So, imatge, actitud, joventut... no haurien de necessitar res més per petar-ho tot

Taddy Porter
Quartet provinent de Stillwater (sí, sí, com la banda fictícia d'Almost Famous), de l'estat nordamericà d'Oklahoma. L'any passat van editar el seu primer disc titulat com la mateixa banda, Taddy Porter. No son tan bruts (o purs, segons com es miri) i mostren a estones un caràcter més melòdic, és a dir, més potencial comercial, que les dues bandes anteriors, però el disc esmentat conté peces de rock suficientment sòlides com per seguir-los de prop, també. Jutgeu vosaltres mateixos:

Fixeu-vos amb el baixista, tot un espectacle

Trilogies (I). Sepultura: Beneath The Remains - Arise - Chaos A.D.

Inicio amb aquesta una sèrie d'entrades que, fidel a la meva cadència i dedicació, no seran ni molt menys constants. L'eix central de les mateixes seran trilogies d'àlbums que, per una o altra raó, m'han marcat de manera especial. Apa, espero els vostres comentaris.

Una de les moltes bandes que van calar fons en els meus anys d'adolescent va ser Sepultura. Recordo llegir no sé si a la revista Heavy Rock o a la Metal Hammer aquesta frase: "El futuro está en el sur". Jo em vaig quedar un moment parat intentant esbrinar a què es referien essent Medina Azahara l'única banda que em va venir al cap. En realitat no parlaven del sur del territori espanyol, sinó del continent sudamericà i es referien al terrabastall que Sepultura estava causant en el món de la música metàl·lica amb Chaos A.D. (1993), les afinacions baixes d'ultratomba i la seva lentitut pertorbadora. El meu primer contacte amb Sepultura va venir a través d'una cinta de casset que un estiu l'Oriol va fer caure a les meves mans. Era una cinta de 60 minuts i en una cara hi havia Chaos A.D. (evidentment no hi cabia l'àlbum sencer i es tallava crec recordar durant We Who Are Not As Others) i en l'altra Arise (1991) o almenys això era el que em va dir. Algun temps més tard, quan em vaig comprar la cinta original d'Arise, vaig comprovar amb sorpresa com aquella cara B no corresponia a Arise! Durant anys vaig estar intentant esbrinar què carai contenia la cara B fins que un dia per fi vaig saber que es tractava de Hell Awaits (1985) de Slayer. Però tornem a Sepultura. Imagineu-me a mi, un noi que encara no s'afaitava en aquells temps seguidor de bandes com Metallica, Iron Maiden i Manowar intentant pair el que acabava d'escoltar. No cal dir que el impacte que em va causar aquella cinta i, en especial la primera cara, va ser bestial (encara que aviat arribarien Pantera per acabar de rebentar-ho tot). No obstant això, jo no vaig ser l'únic damnificat, la petjada que la banda brasilera va deixar dins el gènere va ser molt profunda i l'evolució musical mostrada al llarg dels tres àlbums objecte d'aquesta entrada és digna de ser posada com a exemple de coherència, visió i adaptació, característiques freqüents en les grans bandes d'aquella gloriosa primera meitat de la dècada dels 90.

Beneath The Remains continua essent un dels discs essencials del trash metal

Matusserament podríem afirmar que Beneath The Remains (1989) va ser el paradigma de disc de trash metal, Arise en traspassava els límits mostrant pistes i escletxes de per on podia evolucionar el gènere i Chaos A.D. directament ho engegava tot a prendre pel cul amb uns nivells d'agressió, inconformisme i còlera mai vistos fins aleshores. Ni els mateixos Sepultura aconseguirien superar-ho amb Roots (1996) tot i que es tractava d'un altre disc imprescindible essent just afirmar que estava a l'alçada del monstre que ells mateixos havien creat. Sepultura a més, junt amb altres bandes d'aquells dies com Rage Against The Machine, van aconseguir vendes milionàries amb cançons que denunciaven les grans corporacions, els governs totalitaris, la brutalitat policial, el mal causat en nom de la religió, etc., cosa absolutament impensable avui en dia, fent de la lluita contra el control alié i la búsqueda de la llibertat personal el tema central de la seva carrera i fent de mirall, alhora, d'una generació de joves que veia en les seves lletres un reflex del seu esperit inconformista així com una via d'escapament de la pròpia ràbia juvenil.

La lluita continua! Malauradament, aquest vídeo mai deixarà d'estar d'actualitat

Roots va esdevenir, tristament, l'epitafi d'una banda irrepetible. Problemes familiars (recordem que Igor i Max Cavalera eren germans i que aquest darrer, a més, s'havia casat amb la mànager de la banda) van interferir en la dinàmica del grup fins que els dos germans van partir peres i van prendre camins separats, Max amb Soulfly i Igor i la resta de la banda, Andreas Kisser i Paulo Jr., amb un nou cantant mantenint el nom de Sepultura en una decisió que s'haurien pogut estalviar. En l'actualitat els germans Cavalera han fet les paus i tornen a tocar junts amb el nom de Cavalera Conspiracy. La màgia d'aquell moment, però, és una cosa que no es pot repetir.

Jo vaig ser-hi. Les imatges de tothom saltant en l'inici de Dead Embryonic Cells encara em posa els pèls de punta

The Jaywawks are back!

La tornada dels Jayhawks és una de les millors notícies dels darrers temps. Amb Olson i Louris junts de nou des de fa un temps només faltava Karen Grotberg als teclats per completar la formació més clàssica de la banda, la que va enregistrar l'imprescindible Tomorrow The Green Grass (1995). Després de rodar un temps fent alguns concerts per fi s'han decidit ha enregistrar nou material i pel que diu Louris al Popu d'aquest mes, la cosa promet molt. De la interminable llista de bandes que haurien merescut més sort The Jayhawks estan a la part més alta. I no és que amb aquest nou llançament, previst per la segona meitat d'any, la cosa hagi de canviar i de la nit al dia tothom parli de The Jayhawks, però almenys tindran l'oportunitat de rebre el reconeixement que al seu dia se'ls va negar.

Hi ha millor manera de començar un disc? Rotundament, NO.

Quan Olson va deixar la banda pels volts de 1996 Louris va decidir molt encertadament seguir endavant i ho va fer amb un disc soberbi, Sound Of Lies (1997), que confirmava que podia haver-hi molta vida després de Olson. Després va arribar Smile (2000), un altre gran disc que va ser, no obstant, atacat per alguns caps quadrats. I amb Smile, el somni es  va fer realitat. La banda per fi posaria els peus a Espanya en una gira que avui ja és històrica. Gary Louris, i la banda en general, van quedar astorats per la gran resposta d'un públic que els estimava tant o més que el de la seva Minneapolis natal. Podríem dir que l'èxit que els havia esquivat al seu país el van poder viure aquí, amb sales plenes a vessar i concerts pletòrics. Poques vegades m'he emocionat tant en un concert com la primera vegada que vaig sentir cantar a Gary Louris en directe, en un mini concert acústic al FNAC de Diagonal. La ressaca va portar conseqüències ja que a la tornada The Jayhawks s'havien reduit a un trio, amb només el fidel Marc Perlman al baix i Tim O Reagan a la bateria i fent segones veus (i alguna primera) acompanyant a Gary Louris. Rainy Days Music (2003) va ser el resultat d'aquesta formació tornant la fe a molts d'aquells que els hi havien mig girat l'esquena amb Smile. De llavors fins ara res més com a The Jayhawks tret de  l'esperada gira de reunió que els va portar a l'Azkena i al Primavera on els vaig poder veure després d'incontables vegades per fi amb Olson de nou. Pel que fa a nou material musical, Louris va fer el seu primer disc en solitari, Vagabonds (2008), que va produir Chris Robinson, on se'ns mostrava a un artista amb la urgència de demostrar que sabia fer més coses de les que ens havia ensenyat fins ara amb resultats no massa satisfactoris. Poc més tard  Olson i Louris van trobar uns dies per fer un disc plegats, Ready For The Flood (2008) que va produir també el petit dels germans Robinson.  Aquest cop sí vag veure com es complien les meves expectatives, sobretot després de veure'ls en la gira que els tornaria a portar per aquí.

 Gary Louris i Mark Olson a La Casa del Loco de Saragossa, 29/11/2008

I ara, per fi es produirà la tornada de The Jayhawks amb tots els ets i uts, amb nou disc i, esperem, nova gira. No tinc cap dubte que serà un dels discs d'aquest any 2011 que promet ser tant o més excitant que el passat 2010. Algun altre dia repassaré la primera època de la banda i la super banda paral·lela de Gary Louris i d'alguns il·lustres més, Golden Smog.

Compres online

Com que a Lleida ja no hi ha botigues de música només compro quan vaig a Barcelona o a través de la xarxa. Des que vaig decidir deixar de comprar CD per només comprar vinil he de dir que el meu afany consumista ha minvat força. Quan he de passar per Revolver em faig unes llargues llistes de nous llançaments per comprar i rarament trobo el que busco havent-me de conformar amb ofertes de segona mà. Tampoc conec bones botigues de venta de vinils per internet, amb preus raonables tan dels vinils en si com de despeses d'enviament. Ara bé, quan agafo empenta a la xarxa soc perillós, això de clicar i comprar és tan fàcil que sembla que hagi de ser gratis. En els darrers dies he fet un parell de compres per internet. 

Trencant per força la norma exposada anteriorment (no existeix l'edició en vinil), he comprat el nou CD de David Lowery, The Palace Guards (2011). Feia dies que el volia comprar però no es podien fer comandes internacionals des de la seva pàgina. Avui, però, els no americans per fi hem pogut accedir a comprar el CD signat pel mateix Lowery amb descàrrega instantània de regal. Un gran plaer per mi el poder col·laborar a que un músic tan honest com ell pugui seguir guanyant-se la vida composant i registrant cançons. Quan l'hagi escoltat bé ja en faré alguna entrada.

L'altra compra és de més pes, tan real com monetari. Es tracta de Pearl Jam 1993-1995: Vs./Vitalogy Collector’s Edition Box Set, una meravella per a qualsevol seguidor de Pearl Jam, amb 3 CD, 5 vinils, llibret de 80 pàgines, litografies, pòsters, l'obligat casset... farà goig al costat de l'edició especial també del Ten. Surt el dia 29 de març però no he pogut resistir la temptació de fer un preorder, clic, clic, clic. Encara que sembli mentida, encara no havia parlat mai de Pearl Jam, una de les bandes més importants de la meva vida, al blog. Tard o d'hora havia de passar.

Les grenyes li queden millor a en Vedder que el pel curt

El forn està ple de brioixos

Acabo d'escoltar els dos primers temes de Glyder amb la nova formació. Es tracta de Jack Strong i Knockout, les dos pertanyents a Yesterday, Today & Tomorrow (2010), i sonen molt bé. La gràcia està en escoltar el nou cantant, Jackie Robinson, que, dit sigui de pas, ho fa de puta mare. Si l'anterior cantant, Tony Cullen, tenia un registre vocal que recordava a Ian Astbury, Jackie Robinson tira més cap a la dècada dels 70. Les podeu escoltar clicant aquí. Diuen que a l'abril tornaran a entrar a l'estudi de gravació, a veure què en sortirà.

Uns altres que estan a punt d'entrar a l'estudi són The Parlor Mob. El seu disc de debut, And You Were A Crow (2009) va ser tota una sorpresa. Hard rock fresc, alhora poderós i melòdic. A veure si mantenen el nivell.

Una banda capaç de composar, entra d'altres, aquesta bomba, mereix tota la meva atenció

No deixem els estudis de gravació perquè My Morning Jacket també estan treballant en el que serà l'esperada continuació del genial Evil Urges (2008). No sé què em passa però darrerament escolto influències de My Morning Jacket arreu, a Band Of Horses, a Fleet Foxes, a The Moondoggies...

Tinc mono de material nou de My Morning Jacket

David Lowery, cantant, guitarra i principal compositor de Cracker, està a punt de debutar en solitari. El disc portarà per nom The Palace Guards i té prevista la sortida d'aquí pocs dies, l'1 de febrer. S'han posat en circulació un parell de cançons i, com no podia ser d'altra manera tractant-se de David Lowery, sonen molt bé.

Entranyable és la paraula que esteu buscant, ho sé

Alguns discs que em ve de gust destacar del 2010

Els he intentat agrupar una mica per estils (tot i la dificultat en alguns casos) per si us pot servir de guia sobre què fer cas i què no.

ROCK N ROLL, ROCK AMERICÀ, (ALT)COUNTRY...

THE SADIES - Darker Circles

Una de les sorpreses més agradables de l'any. Sempre s'agraeix descobrir bandes desconegudes per a un i si tenen una llarga carrera al darrera encara millor. Pop, country, psicodèlia 60s... tot té cabuda en aquest gran disc de The Sadies.

TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS - Mojo
El típic disc que costa valorar en el seu moment però que s'engrandeix amb el pas del temps. Tom Petty & The Heartbreakers... 'nuff said!

JOHN MELLENCAMP - No Better Than This
El cougar d'Indiana continua el seu viatge a les arrels de la música americana donant un pas més (el definitiu?) en la seva recerca de la puresa. Una habitació, uns quants músics, un micròfon i un grapat de bones cançons... Love At First Sight o Don't Forget About Me són dos de les cançons més boniques que he escoltat aquest darrer any.

THE DIRTY GUV'NAHS - Youth Is In Our Blood
Disc de rock n' roll en majúscules sense cap cançó que fluixegi, amb moments per fer el fatxenda com a We'll Be The Light o Baby We Were Young i altres per deixar escapar una llagrimeta com Song For My Beloved. Tot just és el seu segon disc però sonen  com si portessin dècades a les espatlles. A veure si els porten a l'Azkena...

LIONS IN THE STREET - Lions In The Street
Després de dos EP per fi arriba el debut d'aquests canadencs, i quin debut. Si fossim a principis dels 70 juraria que és la continuació d'Exile On Main Street. Molta suor i tones de rock n roll, aquest jovent apreta fort.

THE MOONDOGGIES - Tidelands
De Seattle arriben The Moondoggies amb el seu segon disc, Tidelands. Aquests sí que entren de ple dins la denominació altcountry, sonant com, salvant les distàncies, uns The Jayhawks nascuts en ple segle XXI. Encara no he escoltat el primer disc però penso fer-ho aviat.

Discs que no he comentat perquè no hauria acabat mai:

• Robert Plant - Band Of Joy (el cantant de la millor banda de la història en plena forma)
• Truth & Salvage Co. - Truth & Salvage Co.
• Dirty Sweet - American Spiritual
• Hellsingland Underground - Madness & Grace (fa poc que els escolto i m'han entrat molt bé)
  
• Nick Curran & The Lowlifes - Reform School Girl (rock n roooooooooooooll!!)

METALL

THE SWORD - Warp Riders

Aquests són uns que em vaig deixar a la llista del 2008, el seu Gods Of The Earth mereixia estar a la part alta del més destacat de l'any. Aquest 2010 han tornat amb Warp Riders confirmant que són una de les millors bandes de rock dur de l'actualitat. Com deia en Ginger, riff after riff after motherfuckin' riff. The Sword estan dins de l'apartat Metall però podrien estar perfectament dins el de Hard Rock

Primera part de la trilogia Warp Riders

HIGH ON FIRE - Snakes For The Divine
Matt Pike i els seus no fallen. Lluny d'estovar-se amb els anys cada cop sonen més contundents i precisos, aparteu les criatures. Un altre gran disc a afegir a una discografia sense màcula.

KYLESA - Spiral Shadow
Ni un any han trigat els de Savannah (el poble de Baroness, amb qui comparteixen molts lligams) a editar la continuació del genial Static Tensions (2009). La seva barreja estilística basada en riffs que tan poden sonar enrabiadament metàl·lics com més stoner o fins i tot més clàssics es veu amanida ara amb una profunditat i unes atmosferes que fan d'aquest Spriral Shadow un disc absorvent.

Discs que no he comentat perquè tinc altres coses a fer apart d'escriure al blog:

• Black Tusk - Taste The Sin (Uns altres de Savannah... què carai mengen allí?)
  
• Kingdom Of Sorrow - Behind The Blackest Tears (trobeu a faltar Pantera? Jo també, però Kingdom Of Sorrow m'ajuden en aquest aspecte)

HARD ROCK

BLACK MOUNTAIN - Wilderness Heart
Em sembla que soc dels pocs que m'agrada més Wilderness Heart que In The Future (2008), potser perquè el trobo més immediat i directe i menys pretenciós que l'anterior. Com hi diu al seu myspace, música de guarició i meditació, alguna cosa de raó hi ha en aquesta descripció. Uns altres de difícil classificació.

GLYDER - Yesterday, Today and Tomorrow
Gran disc el dels irlandesos Glyder. Rock clàssic, bones cançons i gran cantant. La llàstima és el desmembrament de la banda aquesta darrera tardor. Per sort (o no), Bat Kinane (guitarrista i compositor) ja ha anunciat que no vol desfer la banda i que junt amb Pete Fisher (l'altre guitarrista de la banda) i un nou cantant buscaran una nova base rítmica per continuar endavant. Serà complicat substituir la veu d'en Tony Cullen però els hi desitjo molta sort.

STONE AXE - Stone Axe II
La banda de Tony Reed torna a la càrrega amb aquest segon disc carregat altra vegada a vessar de rock clàssic setantes. Se'ls hi pot recriminar que en algunes cançons amaguin tan matusserament les seves influències (Those Were The Golden Years sembla escrita i cantada per Phil Lynnot i We Know It's Still Rock 'n' Roll ens transporta directament a la primera època d'AC/DC), però quines influències... Estimen a mort el que fan i, a sobre, ho fan bé.

L'esperit de Paul Kossoff va guiar a Tony Reed per escriure aquesta cançó del seu primer disc

Discs que no he comentat perquè he d'anar a fer les darreres compres de Reis:

• Ratt - Infestation
• Y & T - Facemelter

INCLASSIFICABLES

THE BLACK KEYS - Brothers

El límit de Dan Auerbach és desconegut per a mi, ja sigui sol o amb Patrick Carney no para de parir discs collonuts. Quan semblava que amb Attack & Release (2008) havien arribat a la culminació del concepte musical darrera Black Keys, es despengen aquest any amb Brothers, una explosió musical on agafen el que havien fet fins ara, hi afegeixen tocs de soul, psicodèlia i qualsevol altra cosa que se'ls hi passa pel cap i en surt un dels discs més complets dels darrers anys, una joia. Tot un privilegi ser contemporani de The Black Keys.

The Black Keys en directe des de l'estudi de Muscle Shoals

BAND OF HORSES - Inifinite Arms
Banda amb un estil que navega entre el indie i l'americana que definitivament no rockeja però que em té atrapat entre les seves perfectes melodies de capvespre. Al febrer estaran de gira per aquí, així que ja tinc un dia ocupat a l'agenda.


Dr. DOG - Shame, Shame
Dr. Dog continuen l'original línia marcada per Fate (2008) sense aconseguir un resultat tan brillant com aquest, disc realment difícil de superar. S'haurà de veure si en la següent obra es queden on son o continuen avançant. Tot i així, cançons com Shadow People o Where'd All The Time Go? m'alegren el dia cada cop que les escolto.



Fins aquí el repàs del que ha donat de si el 2010. Segur que d'aquí un mes o menys descobreixo algun disc que hauria d'haver entrat al podi però què hi farem, els que hi ha són prou bons, de debó. A veure si el 2011 manté o encara millor, puja, el nivell. Us deixo amb un dels vídeos més hilarants que he vist aquest darrer any. És un vídeo promocional de The Black Keys per al seu àlbum Brothers i és catxondíssim. Com diu un paio a youtube s'ha de mirar tres vegades: una per les titis, una altra pels subtítols i una altra pel dinosaure.

Qui ha dit que The Black Keys es prenen massa seriosament a si mateixos?