dissabte, de maig 22, 2010

Rufus Wainwright - 11/05/2010, Gran Teatre del Liceu, Barcelona

M'agrada Rufus Wainwright, bé, m'agrada la seva música encara que ell també em cau bastant simpàtic. Per això no podia deixar passar l'ocasió de veure'l i escoltar-lo en directe i de passada visitar un lloc tan emblemàtic com el Liceu, el qual mai havia tingut l'oportunitat d'admirar. La darrera vegada que Rufus va tocar a Barcelona ja vaig anar-hi, va ser a l'Auditori l'any 2007 i va ser un concert senzillament espectacular. Per fer-se una idea del que va ser aquella gira res millor que el llançament de l'any passat Milwaukee At Last!!! (2009) en la seva versió de luxe, és a dir, amb DVD incorporat. Allí hi veureu totes les cares de Rufus Wainwright, el showman, el cantant, el xerraire, el pianista, el ballarí, el comediant... Les condicions d'ara eren, no obstant, radicalment oposades. Si en aquella ocasió venia acompanyat d'una gran banda i presentava el lluminós Release The Stars (2007), ara, en canvi, venia tot sol al piano per presentar un disc tan fosc i introspectiu com All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010). Arribats a aquest punt he de dir que aquest darrer disc no m'acaba de convèncer del tot. És a dir, si l'únic que haguès escoltat de Rufus Wainwright en la meva vida fos All Days Are Nights no hauria anat pas al Liceu dimarts passat, és un disc massa dur d'escoltar per a algú com jo, un pobre rock and roller vingut a menys.

Un melenut Rufus versionava els Beatles per la banda sonora de la pel·lícula I Am Sam (2001)

En una època que havia desconnectat una mica de l'actualitat musical vaig trobar a les prestatgeries d'una desapareguda botiga de música de davall de casa meva el disc d'en Rufus Want Two (2004) amb un DVD extra (ja veieu que això dels DVD acompanyant els CD és un esquer que funciona bastant bé amb mi). N'havia sentit a parlar una mica (en la meva imaginació l'havia pintat de negre) i com que feia dies que no em comprava cap compacte i estava bé de preu me'l vaig quedar. Només pitjar play i escoltar Agnus Dei em vaig quedar parat, qui era aquest boig? Després va seguir The One You Love i vaig flipar encara més, aquest paio era molt bo!! La resta del disc no em va entrar massa a la primera i és que en Rufus ho té això, són tantes les influències i els estils que fa cabre a les seves cançons i discs que arriba a desconcertar. Aquesta heterogeneïtat és la que fa que a molta gent no li acabi d'agradar en Rufus. De fet, a la majoria dels meus amics no els acaba de fer el pes. Això sí, vaig preparar fa un temps un recopilatori, que convenientment vaig anomenar Rufus Loves You, que, mai millor dit, els va enamorar. Qui pot resistir la bellesa de Sanssouci, la teatralitat de 14th Street i I Don't Know What It Is o la senzillesa de Cigarrettes and Chocolate Milk?



Rufus to the Maxx!!

En un Liceu ple a vessar va aparéixer el nostre protagonista a l'escenari amb un vestit de vídua negre de llarga cua, mànigues amples, plomes i pedretes que feien de mirall al voltant del coll, caminant molt lentament cap al piano. En aquesta primera part del concert en Rufus  havia demanat previament que ningú aplaudís fins que abandonès l'escenari. La imatge era, a estones, una mica esperpèntica: en Rufus fent un glop d'aigua a l'acabar la cançó amb aquella vestimenta i un pentinat digne d'en Vegeta de Bola de Drac amb un  Liceu mut com els habitants d'un cementiri a mitjanit. Va tocar totes les cançons de All Days Are Nights i ho va fer amb el mateix ordre del disc començant amb Who Are You New York? i acabant amb Zebulon. Quan ja abandonava l'escenari, a mig camí entre el piano i la foscor, el públic no va poder aguantar més i va començar a aplaudir, aplaudiments que es van multiplicar per deu quan, efectivament, va deixar l'escenari. Com ja he comentat All Days Are Nights és un disc molt especial que te la veu i el piano de Rufus com a únics instruments i que trenca amb la línia d'obres com els Wants o l'anterior Release The Stars. El dramatisme present en el disc es va veure inclús accentuat tan per l'ambientació com pel directe en sí i cançons com l'esmentada Who Are You New York? o The Dream em van agradar força. De les projeccions millor no em parlem.


Rufus to the min!!

Després de 15 o 20 minuts de descans un Rufus somrient reapareixia a l'escenari sota una pluja d'aplaudiments. Començava la segona part de l'actuació amb cançons de totes les èpoques i aquí sí vam veure al Rufus que més m'agrada, xerrant pels descosits entre cançó i cançó... ni amb la cançó començada callava! No cal dir que va ser al voltant d'una hora i mitja memorable. The Art Teacher, Poses, Grey Gardens, Matinee Idol, Cigarrettes and Chocolate Milk... L'ovació de la nit va ser a meitat de bis després d'una impressionant Going To A Town. Fins i tot en Rufus va haver de demanar la fi dels aplaudiments per poder acabar el concert amb una peça de la seva recent desapareguda mare.

dimecres, de maig 05, 2010

Falta un mes

Sí amics, d'aquí tot just un mes estarem a poques hores de veure en Tom Petty i els seus Heartbreakers en directe des d'Oakland. Els nervis fan acte de presència cada cop que hi penso. Encara ara la possibilitat de veure acomplert aquest somni em sembla quelcom irreal i, de fet, fins que no sigui a l'estadi i li vegi la melena rossa i el somriure amb la boca mig tancada no me'n faré a la idea. És curiós però el dia del concert encara no haurà sortit a la venta el seu nou disc, Mojo, previst pel proper 15 de juny.

El primer vídeo que penjo!! No es veu malament, oi?

Poc a poc, el nostre road trip particular va prenent forma. Sembla que a hores d'ara ja ho hauríem de tenir tot decidit i comprat però tot just ahir vam comprar els bitllets d'avió, què voleu que us digui, som una mica panxacontents! El pla de ruta és el següent: Barcelona, San Francisco (Tom Petty!!), Yosemite, Death Valley, Las Vegas (wedding party!!), Mojave, Los Angeles, Barcelona. Tot això en nou nits, espero que no ens estressem més del compte. Aquests dies, mirant guies, mapes i fotografies, tot sovint m'envaeix la sensació que ens deixarem coses per veure, que no podrem fer-ho tot... quina obvietat! Em dic a mi mateix que el més important és gaudir de cada moment i donar importància al que es veu en comptes de donar-la al que et deixes per veure, consell que em va donar el mestre Yoda en un somni i que intento seguir des de llavors.

dilluns, de maig 03, 2010

De compres a la Fira del Disc

Abans d'ahir vam passar per la Fira del Disc de Barcelona a fer algunes compres. Feia molts anys que no hi anava i tenia ganes de buscar alguns vinils que fa temps que els hi vaig al darrera com l'Age of Winters de The Sword, l'A.M. de Wilco o el Bunkhouse Album dels Jayhawks. El primer de The Sword no el vaig trobar, tinc mala sort amb aquest disc, el dia que el trobi organitzaré una festa. L'A.M. és el meu disc favorit de Wilco i en recordo una edició en vinil vermell translúcid presentat sense carpeta, solament en una funda de plàstic. No vaig trobar aquesta edició però sí una reedició de Nonesuch (actual discogràfica de Wilco) en vinil de 180 grams, carpeta doble i còpia en CD inclòsa. No el vaig comprar perquè sabia que per internet el trobaria més barat. El tercer de la llista, el Bunkhouse Album, és un somni que tinc de fa temps, es tracta del primer disc dels Jayhawks del que la discogràfica Bunkhouse (d'aquí el nom amb el qual s'ha acabat coneixent el disc) solament va editar dues mil còpies en vinil. Afortunadament aquest proper 18 de maig la discogràfica Lost Highway reeditarà per fi aquest treball en vinil i CD encara que per raons sentimentals, en aquest cas, a mi em faria molta il·lusió posseir una còpia del vinil original; tampoc el vaig trobar.

El primer treball dels Jayhawks fa olor a caca de vaca, boníssim!!!

 Tot i així, no vaig sortir de l'Estació del Nord amb les mans buides. Un quart objectiu que m'havia fixat era no tornar a casa sense el meu primer vinil d'Elvis. I vaig tornar-hi amb vuit!!!!! [mode Nuñez on] A només 3 euros cadascun!!! [mode Nuñez off]. From Elvis In Memphis (1969), That's The Way It Is (1970),  Separate Ways (1972), Raised On Rock (1973), From Elvis Presley Boulevard, Memphis, Tennessee (1976), Moody Blue (1977) i els recopilatoris Elvis' Gold Records volume 4 (1968) i Elvis Forever (1983). Felicitat absoluta.

El millor disc de la carrera d'Elvis?

Altres vinils que em vaig comprar van ser:
  • Quireboys, A Bit Of What You Fancy (1990). Ja he parlat d'ells al blog anteriorment, és una banda que estimo molt i no podia deixar passar l'oportunitat de comprar el seu debut en vinil. També hauria comprat el segon sinó fos per... deixem-ho estar.
  • The Four Horsemen, Nobody Said It Was Easy (1991). Suposo que com qualsevol seguidor del hard rock estimo aquesta banda. Els seus dos únics discs són dues meravelles que mai em cansaré d'escoltar. A més, el vinil anava acompanyat d'una còpia original en CD amb portada, contraportada i llibret del seu segon disc, Gettin' Pretty Good... (1996).
  • Pearl Jam, Backspacer (2009). Feia dies que el veia a Revolver i sempe trobava algun altre vinil que me'l feia deixar per un altre dia. Tot i no ser tan brillant com l'anterior, Pearl Jam, el disc de l'avocat (2006), potser per la manca de factor sorpresa que aquell va suposar, és un bon disc. El nivell de les cançons és altíssim i només decau al darrer tema, The End, massa ensucrat pel meu gust. La presentació del disc és també exemplar.
  • Dr. Dog, Shame, Shame (2010). No ho tenien fàcil els gossos de Filadèlfia per igualar el seu anterior disc, Fate (2008). No puc dir encara si ho han aconseguit o no però sí puc dir que Shame, Shame és un gran disc que qui sap si d'aquí un temps situarem a la mateixa alçada que el seu predecessor.


 Rockin' is my business... and business is good!!!!