Torna el vinil!!!

Sí, amic compacte, qui t'ho havia de dir. Ni la teva brillantor, ni la teva súper velocitat de gir, ni la teva major capacitat, ni la teva mida reduïda, ni tots els uns i zeros del món t'han servit per imposar-te al suport musical que havies de substituir, el vinil!!!! La batalla que creies guanyada ha fet un gir inesperat i tot i que la teva mort comercial definitiva no és propera sí es segura, havent de passar a més els teus últims dies humiliat veient com ets retirat poc a poc dels prestatges d'arreu del món com a càstig pel teu fracàs. Cap suport és etern i el destí no és exempt d'ironia: el naixement del teu propi fill ha provocat el renaixement del  teu primer competidor. Situacions desesperades requereixen mesures desesperades i de cop i volta et fas acompanyar de devedés, digipacks i temes extra per dissimular la teva soledat, per retrassar la teva derrota, no hi tens res a fer. La majoria d'aquells que et van dur on vas ser t'han girat l'esquena, no volen pagar per tu, et troben incòmode, no els hi caps al mòbil, maleït siguis!!!! No et desesperis del tot però, et continuarem acollint a les nostres llars, no et farem fora ara tot d'una, tot i que comprenc la teva desolació quan recordes el trist final del teu cosí, el vhs. Ara bé, tampoc esperis que et ressucitem, el vinil ens omple de satisfacció. Les seves incomoditats esdevenen tics del passat que no podem sinó enyorar i tornar a gaudir. En un món on tot passa tan de pressa, el ritual que suposa agafar la carpeta, treure'n el vinil de la funda, desar-lo damunt el plat, agafar l'agulla curosament i deixar-la caure lentament sobre el disc per a que en recorri els solcs a una velocitat permesa suposa un alleujament i una benedicció alhora.

Spin, spin... spin the black circle

Spin, spin... spin the black, spin the black!!!

LOST - 6a Temporada: Més perduts que mai

En primer lloc m'agradaria agrair des d'aquí la feina que fan els companys de LOST/PERDUTS subtitulant la sèrie puntualment en català en tut just un grapat d'hores. Gràcies a ells, cada dimecres és la nit de Lost.  Fets els preàmbuls pertinents aniré al gra i seré sincer: havent vist els set primers episodis de la sisena temporada afirmo que no m'està agradant. Ja no em va agradar massa la cinquena però tenia l'esperança que la sisena remontaria el vol de nou i lamento que no sigui així. Aquest és un pensament que em ve al cap quan acaba l'episodi de la setmana i no em sorgeix cap mena de curiositat per saber què passarà la setmana següent. De fet, ha arribat un punt que se me'n refot què els hi passi a tothom, a la illa i al fum dels trons. Potser el que suceeix és que passen tantes coses que no hi ha temps per assimilar-les però això no ho sabré fins que no acabi la temporada o fins d'aquí a uns any.

 Quina por em fa el final...

En la meva opinió hi havia dos aspectes que feien gran Lost: la caracterització dels personatges i les relacions entre ells i el misteri que envoltava l'illa. Ara mateix poc queda de tot plegat. No dubto que l'illa amaga encara uns quants misteris que poc a poc ens aniran desvetllant però l'embolic en el què els guionistes estan posats és tal que difícilment ens podran tornar a sorprendre. Pel que fa als personatges, el triangle que aguantava tres quartes parts del pes de la sèrie, Jack-Kate-Sawyer, està desfet. En Jack ha perdut el carisma i sembla un pollastre  decapitat corrent sense rumb, la Kate s'ha convertit en una cagadubtes insuportable i en Sawyer tot i que encara conserva aquell punt de rebel impredectible ha perdut part de la seva força. Dels demés tampoc en queda gran cosa.


Evidentement continuarem mirant religiosament l'episodi setmanal cada dimecres (bé, avui no que juga el Barça)  així com també continuarem fent hipòtesis, travesses i conjectures sobre com acabarà tot plegat però no puc deixar de lamentar que s'hagi perdut una màgia que es va mantenir en bona part durant quatre temporades i mitja, que no és poc.

The Pinetops - Above Ground And Vertical (2000)

Recordo perfectament la primera vegada que vaig escoltar aquest disc. Era un diumenge d'agost per la tarda-vespre i jo m'acabava de despertar tot ressacós amb l'únic al·licient de veure el Barça que hores després havia de jugar el Gamper. El sol anava de baixa i la calor era ja suportable així que vaig pujar la persiana i vaig obrir la finestra. Tenia aquesta cinta que el meu amic Mickey m'havia passat aquella mateixa setmana i vaig decidir escoltar-la mentres feia el mandrós al llit una estona més. Només sentir els acords inicials de I'm So Lonesome I Could Fly (res a veure amb I'm So Lonesome I Could Cry del mestre Williams) em vaig encuriosir. Quan en Jeffery Dean Foster començà a cantar vaig decidir parar l'orella molt atentament. I quan va arribar la tornada em vaig enamorar per sempre d'aquest grup. És un tema que val un disc, però el millor és que la resta de cançons mantenen un nivell altíssim! La referència més immediata a l'hora de definir com sonen són potser The Jayhawks, així que els que estimeu als de Minneapolis ja sabeu què us trobareu en aquest Above Ground And Vertical, moltes guitarres acústiques, melodies treballades, algun riff per despentinar-se una mica (una mica només) ... rock clàssic americà de gran qualitat, vaja. Després d'aquest disc van desaparéixer per sempre. El cantant, en Jeffrey Dean Foster, ha anat fent alguna cosa, com el disc Million Star Hotel (que encara no he pogut aconseguir enlloc) amb la mateixa fortuna i repercussió que els Pinetops, és a dir, nul·la. Els demés membres del grup no apareixen ni al google. De fet, no he estat capaç de trobar cap imatge de la portada que superi els 5 kb per il·lustrar l'entrada! Imagineu quin prestigi rebreu quan parleu d'aquest grup que no coneix ni sa mare!!!! Ara de debó, és una llàstima que no arribessin a més gent, de qualitat no els en faltava pas.