Bon Nadal!!!!

Avui no us faré perdre massa el temps, només us vull desitjar un Bon Nadal a tots. I aprofito per recomanar el disc de Nadal de Chris Isaak, anomenat senzillament Christmas (2007), una delícia.

 

Chris Isaak i Xarrupampolles us desitjen Bon Nadal!!!!

Runnin' Down A Dream - A Film by Peter Bogdanovich

Fa poc he pogut veure Runnin' Down A Dream, el documental de 4 hores de duració sobre la història de Tom Petty and The Heartbreakers dirigit per Peter Bogdanovich. És un document impressionant i imprescindible per tot aquell que estimi la música d'en Tom. A més m'ha convertit en més fan seu del que ja era, si és que tal cosa és possible. Gràcies al documental entenc molt millor qui és en Tom Petty i com i, sobretot, per què, ha arribat a ser on és. Poseu-vos còmodes, aneu fent sonar els vídeos que he anat penjant i prepareu-vos per la xapa més gran que he fotut mai en aquest blog.

 Ara que s'atansa el Nadal posa'l a la teva carta als Reis! També disponible en Blu-Ray!

Tom Petty
Músics amb talent per compondre cançons n'hi ha molts més dels que arriben a ser famosos i és que només amb talent musical no construeixes una carrera llarga i productiva com la d'en Petty, hi ha altres qualitats tan o més valuoses. El cas d'en Tom Petty és un d'aquells on la sensibilitat musical (la facilitat d'en Petty a l'hora de compondre clàssics queda fora de discussió) va acompanyada d'altres qualitats, com ara l'oportunisme, en el sentit de saber aprofitar les oportunitats, i, per sobre de qualsevol altra, una determinació de ferro que al llarg de la seva carrera l'ha col·locat en alguna situació delicada, com ara el judici contra MCA pels drets de les seves cançons, però que l'ha ajudat a sortir-ne reforçat de moltes altres. Al llarg del metratge hi ha ocasions en què és inevitable pensar que potser tira massa pel dret, però totes les decisions que ha hagut de prendre al larg de la seva vida li han donat una carrera de més de 30 anys d'èxits on l'episodi final encara està per escriure. Una decisó és o no difícil en funció de la claredat d'idees i en Petty ho sembla haver tingut sempre tot molt clar, com quan es queda la cançó Insider per a ell encara que inicialment l'havia escrit per la Stevie Nicks, o quan força la situació poc a poc per acabar prescindint de Stan Lynch després de 19 anys a les baquetes dels Heartbreakers o quan li pren Howie Epstein a Del Shannon mentres li produïa un disc. Decisions difícils sobre el paper, sí, però que al final han estat pel benefici de la seva carrera i, de passada, el nostre gaudi.

La preciosa Angel Dream filmada al Fillmore de San Francisco l'any 1999

The Heartbreakers
Què hauria estat d'en Tom Petty sense The Heartbreakers? Ni de bon tros el que és ara, segurament, i ell ho sap. La química que ha existit entre The Heartbreakers i en Tom Petty els converteix en molt més que una simple banda d'acompanyament i si es diuen així, Tom Petty and The Heartbreakers i no Mudcrutch, és perquè la primera discogràfica que els va fitxar volien que en Petty fos l'estrella, una idea que en un principi no agradava gens al mateix Petty. Sembla que amb més de 30 anys d'història molts haurien de ser els membres dels Heartbreakers que hagin passat per la banda però res més lluny de la realitat. A la bateria hi han estat el Stan Lynch (1976-1994) i el Steve Ferrone (1994-...). Pel baix han passat Ron Blair (1976-1982, 2002-...) i Howie Epstein (1982-2002), en pau descansi. L'any 1991 es va unir als Heartbreakers el Scott Thurston tocant la guitarra, l'harmònica, els teclats, l'ukelele, el que faci falta i fent també segones veus. Pel final em deixo l'ànima dels Heartbreakers, els dos únics membres que han estat sempre allí, des d'abans dels Heartbreakers fins i tot, des de Mudcrutch, parlo d'en Mike Campbell a la guitarra (s'ha dit moltes vegades i ara encara es tornarà a dir, quan es fan llistes sobre fletxes de la guitarra sempre es deixen injustament en Mike) i Benmont Tench, el millor teclista viu? Segurament. Es pregunta en Tom Petty quan parla sobre els inicis, meravellat per la seva increïble sort, quines possibilitats tenia quan buscava gent per formar una banda al seu Gainsville natal de trobar-se a dos músics tan talentosos com Campbell i Tench i que a més vulguessin fer la mateixa música que ell volia fer. Petty no es va separar d'en Mike Campbell ni quan es va llençar en solitari a Full Moon Fever (1989) en una altra d'aquelles decisions controvertides que li haurien pogut costar molt cares. Els dos junts han co-escrit molts dels clàssics de la seva carrera. Cal destacar també les grans segones veus que en Petty va trobar primer en Stan Lynch, després en Howie Epstein i actualment en Scott Thurston.

Genials les mirades de complicitat entre Tom i els Heartbreakers

La música
El documental també m'ha donat una nova perspectiva de la carrera d'en Tom Petty and The Heartbreakers. Es basa en l'existència de tres etapes prou delimitades. La primera va des de Tom Petty and The Heartbreakers (1976) fins a Let Me Up (I've Had Enough) (1987). La il·lusió dels inicis, el rock, l'energia, la fama, la consolidació d'un so... són els trets característics d'aquest període.

Quan la tocaven aquí encara no l'havien editat

Però amb Let Me Up (l'àlbum del que menys orgullós es sent en Tom i mira que és un bon disc) van arribar a un punt que semblava que la moto perdia gas. Just llavors van aparèixer Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison que junt amb en Tom van formar The Travelling Wilburys. En Tom recorda impactat com de sobte es trobava en una mateixa habitació escrivint cançons amb quatre dels seus ídols i  com en va arribar a aprendre de tots ells. El següent pas de la seva carrera va ser agafar en Jeff Lynne com a productor i en Mike Campbell com a mà dreta per parir el que hauria de ser el seu primer disc en solitari (encara que tots els Heartbreakers hi acabessin tocant), l'extraordinari Full Moon Fever (1989), donant inici així a una segona etapa on la melodia i les harmonies vocals roben el protagonisme a l'energia i l'espontaneïtat dels inicis assolint un nou equilibri que  produeix discs tan fantàstics com l'esmentat Full Moon Fever, Wildflowers (1994) o Echo (1999). Curiosament, al seu moment la companyia discogràfica tenia dubtes sobre la viabilitat de Full Moon Fever, deien que era un disc una mica vague i que no sonava com els Heartbreakers de sempre. Va acabar venent milions de còpies i va ampliar la quantitat de clàssics com cap disc ho havia fet des de Damn The Torpedoes (1979).

Sense paraules...

I la tercera etapa? Doncs acaba de començar amb Mojo (2010). Mojo és un disc com cap altre a la carrera de Tom Petty and The Heartbreakers, com en el seu moment va ser Full Moon Fever, i representa, igual que aquell, un punt d'inflexió. Les melodies han deixat de tenir el protagonisme absolut, les cançons immediates de tres minuts ja no hi són i en el seu lloc trobem cançons més llargues, treballades, més bluesy, sense el ganxo inicial però amb la profunditat final. Mojo és d'aquells discs que costa apreciar al seu moment però que acaben calant a poc a poc. El temps dirà si és realment l'inici d'una nova etapa o es tracta d'un parèntesi dins l'anterior.

Em moria de ganes de penjar aquest vídeo. Segur que ja l'heu vist però, a que mola tornar-lo a mirar?

No voldria acabar aquest totxo sense fer una nova reflexió sobre el concert de Tom Petty and The Heartbreakers que vaig tenir la sort de poder veure el passat 5 de juny a Oakland, Califòrnia. De vegades hom cau en la temptació de pensar que els artistes ens deuen quelcom a nosaltres, els fans, que els donem de menjar (això quan la gent comprava discs, és clar) i que els fem qui són. Pobres il·lusos. Ni comprant tots els discs d'en Tom Petty que trobi demà a les botigues de Barcelona seré capaç de tornar-li un miserable 0,1 % de tot el que m'ha donat ell a través de la seva música. Amb el concert em sento de manera semblant. Em sento increïblement afortunat d'haver tingut l'oportunitat d'agrair-li tot el que ha fet per la música i per la gent que en vivim, no econòmicament però sí espiritual, i de passar a formar part de la seva història: dins l'eixordidora allau d'aplaudiments i crits de joia entre cançó i cançó, els meus eren uns més, però hi eren.

Dedicat a en Howie Epstein (1955 - 2003)

High On Fire - Snakes For The Divine (2010)

Estic astorat, he estat víctima d'un vil engany que m'ha robat 10 mesos de la meva idíl·lica relació amb High On Fire, relació que data d'uns quants anys quan un amic em va passar Surrounded By Thieves (2002). Al principi em va costar distingir quelcom més que una gruixuda muralla sònica de riffs, crits i redobles de bateria però amb les escoltes em vaig anar adonant que aquesta gent en sabia i molt de fer soroll. i em vaig convertir en un bon seguidor de la banda, esperant cada nou llançament en candeletes. Blessed Black Wings (2005) i Death Is This Communion (2007) em van donar tot el que esperava d'ells però no va ser així amb el seu darrer disc, Snakes For The Divine (2010). Però no adelantem aconteixements. Cronològicament la cosa va anar així. Allà pel mes de febrer m'assabento que High On Fire estan a punt de treure nou disc. Ansiós com sóc vaig ràpid a remenar la xarxa per veure si ja s'hi ha colat, el trobo i el poso a baixar per escoltar-lo quant abans millor. La sorpresa és meva quan el poso al pen per escoltar-lo al cotxe i em deixa molt fred i bastant perplex. La banda ha perdut força, molta força, sona lenta i poc perillosa, què li ha passat a en Matt Pike? Per què intenta cantar amb veu melòdica si el que fa bé és cridar, deixar-se el coll? Per què no trobo riffs furiosos i malèvols? Per què toquen tan a poc a poc? El mateix matí que l'escolto, trobo el vinil en una botiga i no me'l compro fruit de la decepció que acabava de patir. Ell torno a escoltar dies més tard i no canvia la meva opinió, per molt que em costi de creure High On Fire han relliscat, què hi farem.

Els High On Fire de Surrounded By Thieves no estaven per hòsties

Més endavant, una nit trobo un bon company, amant de la música sorollosa, i parlem de High On Fire. El paio està encantadíssim amb Snakes For The Divine i jo no ho acabo d'entendre, els nostres criteris sempre han coincidit parlant de la banda de Matt Pike i ara havíem entés el disc de maneres molt diferents. El primer company que em va passar High On Fire també volta per allí, s'atansa i s'apunta a la teoria que Snakes For The Divine mola molt. Em dic que li he de donar una altra oportunitat... però no hi ha manera, el disc no em convenç, continuo trobant tots els defectes que hi vaig trobar la primera vegada i sóc incapaç de trobar-hi alguna virtut... fins ahir, que vam quedar per sopar els tres protagonistes de la història amb les nostres parelles a casa d'un d'ells. La música no para de sonar i ja avançada la nit, entre cubata i cubata arriba el moment de High On Fire i Snakes For The Divine. Collons, sona de puta mare. Les cançons van passant i estic al·lucinant amb el disc. Fins i tot bromejo amb ells dient que no és el mateix disc que havia escoltat jo, i de veritat que no m'ho semblava però en aquell moment tampoc en vaig fer massa cas de tot plegat, era tard, havíem begut vi sopant, ara feiem cubates... ja m'enteneu, el meu criteri podia estar distorsionat per les condicions. Però aquesta tarda, en plenes facultats físiques i mentals m'he dit que potser no era cap bestiesa el que havia dit la nit anterior. El principal argument contra la recent teoria era, no obstant, el següent: si el disc que jo tenia no era  el nou de High On Fire... què coi era? Perquè no tenia cap dubte que la veu era la d'en Matt Pike i conec prou bé els seus discs per saber que no era cap dels anteriors. De cop em ve al cap el nom d'una banda paral·lela d'en Matt Pike, Kalas, que no era gran cosa. Vaig ràpid a buscar la còpia del CD i la trobo. El poso al reproductor i.... em cauen els collons a terra. Era veritat!! No havia escoltat mai el nou treball de High On Fire!!!! Algú havia penjat el disc de Kalas amb el títol de les cançons de Snake For The Divine i jo m'ho havia empassat del tot!!!! No vaig reconéixer a Kalas perquè vaig escoltar al seu dia el disc dos o tres cops i com he dit em va semblar molt fluix, raó per la qual va acabar arxivat al calaix fins aquesta tarda. No és per flipar?

 Matt, trobaré al malparit que ens ha fet això, t'ho prometo

Ara mateix estic enutjat i content alhora. Una mica enutjat per haver fet el passarell d'aquesta manera tan ridícula però també molt content... perquè el nou disc de High On Fire és la bomba!!!!! Ple de riffs poderosos, mala llet i velocitat, just com sempre espero que siguin els discs de High On Fire.

 Frost Hammer, primer "single" de Snakes For The Divine

Monster Magnet - 30/11/2010 - Razzmatazz 2, Barcelona

No era ahir la primera vegada que veia a Monster Magnet a la sala Razz 2 de Barcelona, fa uns quants anys ja els hi vaig veure. En aquella ocasió presentaven Monolithic Baby (2004) així que devia córrer l'any 2004 o 2005. Aquell concert va ser bestial. Una primera mitja hora o trenta-cinc minuts de rock directe i contundent i després una llarga jam basada en Spine Of God d'uns quaranta minuts. Algú va encertar a escriure sobre aquella nit (Víctor, vas ser tu?) que Monster Magnet havien demostrat durant la primer mitja hora ser la millor banda del planeta per passar després a demostrar que eren també la més penjada. Quan ho vaig llegir no vaig poder estar-hi més d'acord. Ara bé, a diferència de molta gent que es va sentir estafada per aquella segona meitat de concert jo vaig sortir en un núvol. Per mi Monster Magnet sempre ha estat quelcom més que una banda de rock contundent. L'element espacial i còsmic és part essencial en el concepte Monster Magnet i aquella llarga jam va ser un espectacular deliri còsmic conduit amb mestratge per un Dave Wyndorf estel·lar, una veritable bèstia escènica. 

Espectacular imatge de Wyndorf en escena. Toronto 1998

A causa de seriosos problemes de salut Dave Wyndorf ja fa un parell d'anys que no llueix una imatge tan impactant. El més important, però, no és la figura o la forma física sinó haver sortit viu d'una situació tan delicada encara que en directe ja no pugui ser aquella bèstia indomable que fou. Dit això, per mi sempre serà un plaer anar a veure a un paio que ha composat tantes i tan bones cançons que tans moments de plaer m'han proporcionat. El concert va ser bastant semblant al de fa un parell d'anys a l'Apolo amb la diferència que aquella nit no van tocar cap tema del disc que presentaven, Four-Way Diablo (2008), i ahir sí van colar quatre temes del nou i recomanable Mastermind (2010). La banda continua sonant molt poderosa (tot i que la recent marxa d'Ed Mundell després de 18 anys de solos espacials és una notícia molt trista) i Wyndorf ho continua donant tot en escena, encara que el tot d'ara no sigui el mateix que el tot de fa uns anys.

Keep on space rockin'!

The Sadies - Darker Circles (2010)

No he estat mai seguidor de The Sadies... fins ara. Tenia el seu Live In Concert Vol. 1 (2006) gravat i al seu dia el vaig escoltar una mica i també tinc el seu disc amb en John Doe, Country Club, de l'any passat però no ha estat fins aquest Darker Circles que s'han guanyat la meva admiració eterna, em sembla un molt bon disc, de lo milloret de l'any. El meu amic Gary Louris (The Jayhawks) ja els hi va produir l'anterior disc New Seasons (2007), que encara no he tingut oportunitat d'escoltar, i en devien acabar contents perquè han repetit en aquest. Com a desconeixedor de la seva carrera em limitaré a descriure la música que sona en aquest disc, simplificant molt podríem dir que es tracta de bon country rock americà amb clares reminiscències sixties, en especial dels darrers Byrds de Roger McGuinn & Co, encara que són molt més que això (mireu el vídeo de la cançó Cut Corners aquí davall mateix per saber a què em refereixo).

En Louris no només produeix sinó que també acompanya amb la veu en 6 o 7 cançons (encara que s'ha d'esmolar bé l'orella per identificar-lo) i co-escriu un dels millors temes del disc, Idle Tomorrows. Si no els havieu escoltat mai feu com jo i entreu a conéixer a aquest gran grup de la mà de Darker Circles. I si ja els coneixieu... per què no me n'havieu dit res????

 

Gràcies, Gram

John Hiatt and The Combo - 28/10/2010 - Sala Bikini, Barcelona

Recordo amb molt afecte el meu primer cotxe, un Seat 124 color blau marí. Era l'enveja de tots els gitanos de la província, quan parava als semàfors al costat d'algun d'ells no trigaven 3 segons en preguntar-me quant en volia pel cotxe. El va comprar el meu pare de segona mà quan jo tenia 3 o 4 anys per substituir el 600 amb el que haviem anat els primers anys. Quan el meu germà es va treure el carnet de conduir el va portar un temps fins que finalment va passar a mi quan se'n va comprar un de nou. Tots els membres de la família vam fer-li modificacions. El meu pare li va canviar el motor original de gasolina per un de gasoil. Els operaris de les benzineres sempre em miraven amb cara de què collons estàs dient quan els hi remarcava que havien de posar-hi gasoil. El meu germà li va instal·lar un equip de radiocasset més un joc de 4 altaveus que feia esfereir, en una època en que els tunings eren racionals i els nengs encara anaven amb bolquers. Recordo el meu cosí sentat al darrera, atrapat entre motxilles i tendes de campanya, tots tres de camí al Doctor Music Festival, sagnant per les orelles a ritme d'Antichrist Superstar per culpa del volum inhumà al que feiem sonar l'aparell. La meva modificació va ser més modesta. Va sortir un forat a la xapa de la porta del conductor fruit del pas del temps que tot ho altera i ho fot malbé i el vaig tapar amb una enganxina de Gluecifer.

 Com era d'esperar, l'enganxina de Gluecifer va ser víctima de les inclemències meteorològiques

Ah sí, també vaig fer-li la modificació final un matí pujant a l'Escola quant un iaio es va saltar un cediu el pas i me'l vaig emportar per davant. No, ningú va patir danys personals, però el meu estimat 124 se'l va emportar la grua per aconvertit en un cub de ferralla de 2x2. Recordo perfectament que havia sortit de casa especialment content amb la cinta del Slow Turning (1988) el meu disc favorit de John Hiatt. En el moment de l'accident encara sonava la primera cançó, Drive South, encara que la direcció era més aviat nord-oest, i jo en cantava la tornada.

Come on baby drive south!!

Per cert, què gran és John Hiatt. I no ho dic en sentit real sinó en el figurat. La xarxa en va plena, com no podia ser d'altra manera després de l'exitosa gira que ha fet pel país aquesta setmana passada 18 anys després de la seva darrera visita. Jo en soc molt de seguidor d'en John Hiatt, però he de confessar que darrerament el tenia una mica oblidat. Un oblit que va començar a desaparéixer quan vaig escoltar el seu nou disc The Open Road (2010) on en John torna a demostrar que és un compositor i un cantant únic i molt especial. Vaig tenir la sort enorme de poder-lo veure en la gira de presentació de Master Of Disaster (2005) al Shepherd's Bush Empire de Londres. En aquella ocasió anava acompanyat pels North Mississippi Allstars i el concert va ser enorme. Gràcies a que en vaig fer la crònica per Popular 1 he pogut recordar que aquella nit va ser molt gran perquè en tinc un record massa llunyà pels anys que fa. D'aquí uns anys potser hauré de rellegir aquesta entrada per recordar com va ser el concert d'en Hiatt a Bikini, però no ho crec. Passa poques vegades pero és fàcil de reconéixer quan ho fa i dimecres va passar. La sensació d'estar veient una actuació d'una qualitat desmesurada tant en el fons (cançons) com en la forma (interpretacions), de ser espectador privilegiat de la posta en escena d'un artista únic, inimitable, inigualable, d'aquells que tenen quelcom que els diferencia de la resta. Gràcies John. I no triguis 18 anys en tornar!!!!!

 John Hiatt i North Mississippi Allstars ballant i tocant The Tiki Bar Is Open

Londres, 23/10/2005

 

John Hiatt dijous passat a Barcelona

Axl, jo a Lleida i tu a Badalona

Avui, fins i tot encara podrien estar tocant en aquest precís instant si el concert ha començat dues o tres  hores tard, cosa gens estranya, han tocat tocant Guns N' Roses a Badalona. Bé, Guns N' Roses no, l'Axl i més gent, no sé qui l'acompanya en aquesta gira. Em sona un tal DJ Ashba que toca la guitarra (?), desconec si en Tommy Stinson dels Replacements encara aguanta l'Axl o no... estic molt desconnectat de l'univers gunner actual, desencisat més aviat. Vaig esperar l'edició de Chinese Democracy (2008) amb ganes. Devia ser l'única persona del món que el dia que el maleït disc va sortir al carrer encara no havia escoltat ni una demo, ni cap cançó en directe, ni res de res. No cal pas dir que el disc va suposar una terrible decepció per a mi. L'artefacte creat per Axl no feia sinó reforçar la teoria que Guns N' Roses havien deixat d'existir algun dia llunyà allà als principis de la dècada dels 90. Evidentment Axl té tot el dret a continuar (reprendre?) la seva carrera musical 15 anys després de The Spaghetti Incident? (1993) i no tinc ganes d'entrar en discussions de si té el dret moral (legítim està clar que sí) de continuar amb el nom de la banda que el va portar, no sols a la fama, sino a l'olimp dels frontmans del rock n' roll. Durant un (breu, massa breu) període de temps, Guns N' Roses va ser la banda més gran del planeta i a més va parir en els seus inicis Appetite For Destruction (1987), un dels millors discs de la història del rock, un exemple per a generacions futures de què ha de ser una banda de rock n' roll, com ha de sonar, com s'ha de comportar dalt d'un escenari, com es creen bones estrofes, grans ponts i millors tornades, com s'ha de tocar un solo ben parit, quan s'ha d'accelerar el ritme i quan s'ha de ralentir. Cremeu les partitures, partiu els faristols en dos, oblideu els acords de sisena disminuïda i les escales jòniques, llanceu per la finestra el baix de sis cordes... tot està dins els solcs d'Appetite For Destruction, TOT.

Izzy, Axl, Duff, Slash i Steven: els Guns de veritat

Al seu dia no vaig tenir la sort de veure Guns N' Roses en concert. No obstant això, la idea de veure Axl en directe a les acaballes de 2010 no m'ha atret en cap moment. Fa uns mesos que a estones estic llegint Reckless Road - Guns N' Roses and the making of Appetite For Destruction i estic flipant tant amb com es va originar tot, com es va crear un disc tan collonut, com la banda va anar creixent a poc a poc, concert a concert, fins a eclipsar a tothom, que suposo que no volia destrossar la imatge dels Guns, de l'Axl i dels incendiaris directes del grup que el llibre m'ha gravat al cervell pàgina a pàgina, fotografia a fotografia.

I tot i així, ara que ja és massa tard, per què no em puc treure del cap la sensació d'haver comés un terrible error quedant-me a casa aquesta nit? Sempre ens quedarà el Ritz.

You know where you are? You are in the jungle, baby. You're gonna dieeeeeeeeeee!!!!!

Ai, les vacances...

Porto 11 dies de vacances... i què bé que es viu, collons. Suposo que si no treballés mai al final me'n cansaria però crec que hauria de passar molt de temps per a que això passés. Aixecar-se amb la llum del sol, punxar un vinil,  dutxar-se, esmorzar tranquilament, sentar-se a llegir un còmic, un llibre, una revista, fer la compra, sortir a córrer, sortir a donar un tomb en bicicleta, seguir l'actualitat (musical, és clar) a internet, punxar un vinil, fer el dinar, dinar, aclucar mitja horeta els ulls, mirar una sèrie, mirar una pel·lícula, anar a jugar a esquaix, anar a nedar, quedar amb un company, tocar la guitarra, punxar un vinil, fer el sopar, sopar, mirar l'APM, mirar una altra sèrie, mirar una altra pel·lícula, fer una entrada al blog, llegir un llibre, llegir una revista, llegir un còmic, anar a dormir... Arbeit mach das frei, i una merda!!!! Una frase així només la podien inventar els nazis, malparits!! Suposo que al final m'avorriria, però al final final, molt al final, a la tomba, potser. Dilluns vinent torno a la feina i tampoc no us penseu que serà cap drama, soc partidari d'agafar-se les coses amb el millor dels humors possibles, si ho hem de fer almenys fem-ho contents i amb un somriure, ja hi ha prou gent amargada, alguns amb raó, altres no. Jo no vull ser un amargat sense cap motiu.

En aquests 11 dies però, del que he posat a dalt gairebé res de res, no hem parat a casa. Eilen Jewell, el festival de cinema de Sitges, The Brew, l'Anti-Karaoke i els bolets (i l'IKEA, val), n'han tingut la culpa.

Sitges és parada obligada en les vacances de tardor

Eilen Jewell va estar molt bé. No feia massa que l'havia escoltat per primera vegada però em va atrapar molt ràpid. El seu disc Sea Of Tears (2009) em sembla en retrospectiva un dels més destacats de l'any passat. Mostra una artista a punt de fer el gran salt, amb una veu personal i encisadora i unes composicions amb un nivell altíssim. La banda també aporta lo seu. Em va impactar especialment el guitarrista, en Jerry Miller, equipat amb una Gretsch i un estil de puntejar molt 50s, amb una tècnica i una velocitat i un feeling bestial. En John Sciascia toca el contrabaix (i com el toca!) fet que contribueix a augmentar l'esperit clàssic de combo 50s. En Jason Beck, a més de ser el marit de l'Eilen, toca la bateria i contribueix en algunes cançons amb segones veus. En definitiva un gran concert. També era el primer cop que anava al Rocksound i em va agradar l'ambient íntim que es crea amb l'artista. Sí em va xocar, no obstant, la petita quantitat de públic que es va apropar al concert, sobretot si la comparem amb el munt de gent que hi havia diumenge al Café del Teatre de Lleida per veure a The Brew.

 La banda d'Eilen Jewell al complet 

13/10/2010, Rocksound, Barcelona

El tema de l'afluència als concerts donaria per una entrada ben extensa. Quantes persones hi havia al Rocksound per veure Eilen Jewell? 50? 100? Quantes n'hi hauria hagut si hagués vingut a Lleida en cap de setmana? A mi em sembla que més. Amb una bona promoció com es va fer amb The Brew (articles als diaris de la ciutat, pòsters enganxats per tot arreu...) de ben segur que més d'un centenar. Jo diria que a The Brew hi havia unes 200 persones o més. Tenint en compte a Lleida hi ha un públic potencial de 200,000 persones (sent generosos) i a Barcelona i rodalies més de 2,000,000 la cosa dóna per pensar. Sí, a Barcelona fan moltes coses, l'oferta cultural és infinitament superior a la de Lleida i això fa diversificar el públic. A més el públic dels concerts de rock i derivats a Barcelona és si fa no fa sempre el mateix, un grup bastant ben definit. A Lleida un concert de rock és un esdeveniment. Sí que som un petit grupet que hi som sempre però també fa cap molta gent que no té res millor a fer i ha vist l'article al diari o passa sovint per la sala per veure coses diferents.

Eilen Jewell & Co. en acció!

Bé, anant al gra, el concert de The Brew va estar de puta mare. El seu punt fort és, sens dubte, Jason Barwick, un guitarrista excepcional, un fora de sèrie, un mestre de l'instrument de només... 21 anys! Aquest noi arribarà molt lluny si no s'espatlla pel camí. L'exhibició que va fer amb la guitarra durant les 2 hores (sí, sí, 2 hores) de concert va deixar a tothom amb la boca oberta. Amb una barreja d'influències que van des de Hendrix a Page, de Stevie Ray Vaughan al Clapton de Cream, tocant amb una facilitat insultant per als pobres desgraciats que, com jo, fa anys que rasquem la guitarra amb molta il·lusió però amb uns resultats... bastant més discrets, deixem-ho així. El trio el completen el tàndem pare-fill, Tim Smith al baix i Kurtis Smith a la bateria, aquest darrer un altre per donar de menjar apart. Va fotre un solo de bateria d'aquells que es recorden durant temps, impressionant. Pensant-ho bé, el grup sembla una encarnació en clau blues rock  segle XXI de la santíssima trinitat, pare (Tim Smith), fill (Kurtis Smith) i esperit sant (el puto amo, Jason Barwick, que també canta!). Només posaria un però a la seva actuació, l'abús dels desenvolupaments instrumentals a la part final del concert, amb molt solo i poques cançons, que van fer-ne baixar la intensitat. És el perill de saber-ne tant, s'ha de saber quan t'has de lluir i quan has de treballar, buscant l'equilibri entre les dues parts.

 

En Jason es passa més temps a l'aire que de peus a terra

17/10/2010, Café del Teatre, Lleida

Truth & Salvage Co. (2010)

Bon primer disc el de Truth & Salvage Co. Sis músics de procedència diversa coincideixen a Los Angeles i formen la banda que tenim entre mans. Rock americà de bona factura, amb bones melodies vocals i és que quatre dels components del grup posen cullerada amb les veus. No van sobrats de carisma ni  anunciaran calçotets amb el tors nu però després de la desil·lusió provocada per Shooter Jennings i el seu terrible Black Ribbons necessito escoltar grups així, sense cap altra pretensió més enllà de tocar rock n roll de tota la vida, passar-ho bé mentrestant i guanyar-se la vida, no necessitem que cap ex-country rocker reinventi la música. El mateix Chris Robinson els avala produint-els-hi el disc i fitxant-los pel seu segell Silver Arrow.

Heu vist Wally (aka Chris Robinson)?

Whispering Pines - Family Tree (2010)

No sé perquè darrerament estic tan gos per sentar-me davant el teclat i juntar quatre lletres pel blog. Com que la mandra no ha amainat no m'estendré massa i aniré al gra: el disc de Whispering Pines (web, myspace) és un dels millors de l'any.

 Gran portada, millor disc

Prenent el nom d'una cançó de The Band aquests californians fan honor a l'esmentada mítica banda així com a la música de finals dels seixanta i principis dels setanta. Apart de The Band hom pot trobar en els acords i melodies ecos dels Allman Brothers més clàssics (genial Stars Above) o Grateful Dead (Songbird, una cançó que val un disc i mig). Enregistrat completament en directe a l'estudi i mitjançant equip analògic tot el disc desprèn un aroma a capvespre que el fa ideal per a ser escoltat ara que entrem a la tardor. Podria començar a destacar cançons però totes em semblen petites obres d'art. Descobriu-ho vosaltres mateixos. És una banda tan petita que gairebé no hi ha res d'ells a la xarxa, aquest vídeo de Crazy Mama (versió de JJ Cale), una de les cançons més directes del disc, i poc més.

300 songs, el blog de David Lowery

300 songs: A song by song history of Cracker and Camper Van Beethoven. Aquest és el nom del blog de David Lowery, cantant, compositor i co-líder de Cracker, el grup pel qual jo el vaig conéixer. Anteriorment a Craker en Lowery havia format part de Camper Van Bethoven (CVB a partir d'ara), grup de so curiós que ells mateixos denominaven "folk absurd surrealista" i si els heu escoltat mai trobareu que és una descripció menys esbojarrada del que pot semblar a primera vista. Amb els dos grups actualment en actiu (CVB es van reactivar a finals de segle passat) en David Lowery s'ha llençat a escriure un blog on a través de les cançons dels dos grups té pensat escriure'n la història amb la intenció final de fer-ne un llibre. De moment porta 40 entrades (en resten 260), cadascuna dedicada a una cançó i cadascuna amb una història interessant darrera amb la particularitat d'incloure al final de cada entrada la lletra de la cançó amb els acords de guitarra anotats allà on toca per a que fins i tot un guitarrista patata com jo les pugui interpretar fàcilment. A més, ell mateix respon el nombrós nombre de comentaris que sorgeixen al voltant de cada entrada. M'ha sobtat, això sí, el link que hi ha per a fer donatius a través de Paypal per a, tal com diu ell, help me write more (?). Li hauré de preguntar si li funciona, a veure si m'animo a provar-ho...

Jo ja el tinc enllaçat a l'apartat d'Altres blogs que has de llegir i per poc que sigueu fans de Cracker o de Camper Van Beethoven us en recomano la seva lectura, hi ha anècdotes curioses a dojo i a més de tant en tant penja algun vídeo interessant com el que acompanya l'entrada 39, dedicada a Around The World.

Els paios que estan a la banyera-piscina són els meus nous ídols!

The Black Crowes - Croweology (2010)

Anem a jugar a un joc estúpid. Si un dia se m'acostés un pejemeje amb una pistola apuntant-me al pit i em demanés que triés un grup de música, tan sols un, li diria The Black Crowes (ho sento Eddie, he triat en Chris). Altres grups podrien merèixer aquest honor però ells són, ara per ara i qui sap si per sempre, el grup de la meva vida. I mira que em van atrapar relativament tard tot i tenir els seus primers discs gravats en casset, concretament amb Three Snakes And One Charm (1996) i el videoclip de Blackberry. Poc després, un bon dia vaig recuperar la cinta d'Amorica (1994) i vaig al·lucinar tant que em vaig preguntar com podia haver escoltat allò abans i no haver-me impactat. Després va venir la polèmica marxa de Johnny Colt i Marc Ford i By Your Side (1998). Molts van anunciar la seva mort i ja veieu ara, Sven Pipien porta més anys vestit de corb que Johnny Colt, no es pot confondre un barret de cowboy i una ampolla de Jack Daniel's amb el rock n' roll. La gira de By Your Side em va oferir la meva primera oportunitat de veure'ls en directe al Festimad de l'any 1999 i vaig rebre tot el que esperava d'ells, diversió i rock n' roll. Després va venir l'excel·lent Lions (2001) i la primera separació. El retorn va ser sonat, en Marc Ford tornava a la banda!!! Vaig tenir la sort de veure'ls dues nits seguides a Londres aquella gira de retorn. Els malparits van tocar 3 hores per nit i no van repetir ni una cançó d'una nit a l'altra, ni una!!! I van fer dos setlists perfectes!!! Digueu-me, qui és capaç de fer una cosa així? Jo us ho diré, gairebé ningú. A aquestes alçades, no és cap afirmació ni novedosa ni esbojarrada però ho diré igualment, The Black Crowes són una de les bandes més grans de la història de la música i, com s'ha estat dient aquests dies per la blogosfera (aquí o aquí), nosaltres tenim l'enorme sort de ser-ne contemporanis.

Si la cançó perfecta exiteix es diu Remedy (1992)

I vés per on, ara em toca parlar de Croweology (2010) i de la segona separació, separació que arriba després d'un disc tan immens com Before The Frost... Until The Freeze (2009) on els germans Robinson i companyia, amb un Luther Dickinson completament integrat en el so de la banda, repassen de dalt a baix la història de la música d'arrels nordamericana amb una col·lecció de cançons enregistrada en directe que va del folk al country i del rock al funk. I just quan em començava a preguntar per on sortirien després d'aquesta diuen que es prenen un descans però que abans de marxar deixen aquest present a tots els seus seguidors com a agraïment a 25 anys de rock, suor i llàgrimes, un doble disc (triple en vinil) on repassen el seu cançoner en clau acústica, un format on es saben moure a la perfecció. Si això és el que hi ha ho haurem d'acceptar encara que jo m'hauria estimat més un nou disc o, posats a demanar, que no es separessin mai més!

Des que en vaig veure el vídeo el vaig voler penjar

Què us he de dir ara? El disc està molt bé. En la superfície pot semblar que algunes cançons no s'aparten massa de la seva versió original ja que ja eren acústiques quan es van editar, però és molt interessant escoltar com han crescut amb el temps, com les reinterpreta la banda tans anys després i especialment com les adapta Luther Dickinson a la seva manera de tocar. Si alguna cosa podem criticar del disc és la difícil elecció de cançons. Algunes són molt obvies com She Talks To Angels, Bad Luck Blue Eyes Goodbye, A Thorn In My Pride (de sempre una de les meves preferides) o el trio amoricà Ballad In Urgency, Nonfiction i Wiser Time. Altres passen de l'electricitat a la caixa de ressonància com Jealous Again o Remedy. Aplaudeixo la inclusió dels quatre temes de Three Snakes And One Charm (1996) un disc que sona millor cada dia que l'escolto. De By Your Side (1999) només es cola Welcome To The Good Times i de Lions (2001) sí que haurien pogut escollir alguna altra que no fos Soul Singing (Miracle To Me o No Use Lying haurien estat grans eleccions). No hi ha res de Warpaint (2008) o Before The Frost (2009), no ha passat prou temps per a ser reinterpretades, imagino. Suposo que cadascú de nosaltres hauria fet una tria diferent així que el llistat que jo faria seria tan bo com el vostre o com el seu mateix. El regal més gran que ens fan és, no obstant, una emocionant versió del She de Gram Parsons. Espero que no s'estiguin d'històries i tornin aviat a juntar-se i a escriure noves cançons. Els demés no ho sé, però jo els necessito.

No són ni els Black Crowes ni el Gram Parsons, ja ho sé, però potser algú de fora s'empassa l'ham!

The Sword - Warp Riders (2010)

Quan vaig crear el blog una de les intencions més clares i fermes que tenia era parlar de The Sword. En aquesta vida és important traçar un pla i seguir-lo (stick to the plan, man). La impaciència és el millor aliat a l'hora d'engegar un pla als collons. Tantes hores de maquinacions, tans fils estirats amuny i avall, dreta i esquerra... no es pot malbaratar tot per una decisió precipitada. Jo he esperat el moment i per fi el moment ha arribat: un any i mig després de la creació del blog aquí arriba la merescuda entrada a una de les millors bandes des que els déus van crear la guitarra, THE SWORD!!!!

Realment es tracta d'un grup sorprenentment bastant desconegut fins i tot en el gueto del rock. Així que el primer que hauria de fer és descriure com sonen. A veure com ho faig, a què sona l'impacte d'una destral esberlant un cap per la meitat? Com sona el tall maldestre d'una espasa amputant un braç? Com sonen els esquitxos de sang lliscant cara avall? Doncs així sonen The Sword. Els seus dos primers àlbums, Age Of Winters (2006) i  Gods Of The Earth (2008), són dos obres mestres a l'abast només d'éssers parits per divinitats llargament oblidades, dos epopeies que es cantaran quan la dona i l'home (xarrupampolles.com recolza la igualtat de gèneres per sobre de qualsevol creença política i religiosa), la papallona i el mamut, el blat i la ginesta, hagin desaparegut de la faç de la terra, dos odes místiques que ja existien abans d'ésser creades per aquests quatre enviats d'Austin (pronunciat ostin). Quan dos conceptes tan sagrats com heavy metal i rock 70s es donen la mà els mars es separen, les deus brollen sang i del cel plouen cendres daurades que tenyeixen d'or la mediocritat total i mortal.

Collons com pesa la puta destral!!

Després del totxo que us acabo de fotre entendreu que esperava el nou disc amb les ganes d'un fan d'U2 (no, a U2 no li toca negreta) fent cua 17 hores per comprar una entrada. Quan fa unes setmanes es va editar el primer single, Tres Brujas, i es va fer públic el títol i portada del disc a més d'un l'hi van caure els collons a terra. Aquests no eren The Sword!! Ai las! Ara les guitarres sonaven a guitarra i no a destrals, llances i escuts repicant contra carn humana!!! I l'emblema!!! Havien canviat la tipografia del nom del grup!! Traïdors!!

Això és un emblema i el demés és cagarel·la

Res, no patiu, The Sword no són Metallica (almenys de moment). És cert que no sonen tan bruts ni tan setantes com abans (i és una llàstima), és cert que hi ha un tema (Night City) que haurien pogut cedir al Nicke Royale com a hit per al seu nou disc i també és cert que el nou emblema no mola tant com l'original, però el més important, el concepte musical, roman intacte. De fet, aquesta nova producció més polida i moderna els pot apropar a més gent que fins ara no els hi havia parat l'orella, la qual cosa tots sabem que no té perquè ser positiva. El disc surt el proper dia 24. Jo ja he encomanat la meva còpia, en vinil, per descomptat.

No em canso d'escoltar After All de BLUES & LASERS

Em falta temps per escriure tot el que m'agradaria al blog, els dies són massa curts i em porta molt temps escriure un text. El plantejo, em documento, començo, l'estructuro, el re-estructturo, busco al diccionari... sóc un perfeccionista, encara que no es noti massa en el resultat final :) Per exemple, ja fa una setmana que a estones estic perfilant una entrada del Croweology  (2010) dels Black Crowes, espero que la pugueu llegir abans que es tornin a juntar...

Per això m'he inventat aquesta secció, per poder parlar ràpidament, sense pensar massa, de grups que trobo interessants a través de cançons d'aquelles que et ballen pel cap una bona temporada i que cada cop que les escoltes penses, collons, quina cançó més bona!

Doncs això, sempre que l'mp3 la tria obro una ampolla de cava. Llarga, malenconiosa (aquesta l'he hagut de buscar al diccionari), amb un regust al Neil Young més clàssic i també una mica als My Morning Jacket, aquesta tonada de Blues & Lasers es pot trobar al seu disc de debut After All We're Only Human (2010) (el company sanfreebird72 en va fer un escrit aquí). La resta del disc conté peces interessants encara que de moment cap m'ha tocat tant com la protagonista del dia. A la seva web el primer que et trobes és precisament la lletra de la cançó la qual us deixo aquí davall, ja que s'agermana perfectament amb l'esperit de la cançó.

DO YOU/ DO YOU KNOW THE TRUTH
ABOUT THIS GAME/ THAT WE'VE BEEN PLAYING?
IS IT TIME/  FOR SOME PIECE OF MIND
ARE YOU ON YOU'RE KNEES/ HIGH OR PRAYING?

I KNOW/ YOU KNOW/ WE KNOW/ IT'S ALL GOING DOWN.
SO STAND ON THE SUN YOU SEEM TO BE LOSING
COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING/ COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING
COME ON LET'S GO/  COME ON LET'S GO!!!

AHHH, EVERYBODY DIES.
JUST LOOK INTO THEIR EYES
TO SEE WHAT THEY BELIEVE IN.
HEY, WE WAKE UP EVERYDAY
LIKE EVERYTHING'S OK.  AFTER ALL WE'RE ONLY HUMAN.


WHEN YOU WAKE/ DOES YOUR BODY ACHE
OR IS THERE NOTHING AT ALL/ THAT YOU BELIEVE IN?
STEP OUTSIDE/ DOES IT HURT TO TRY?
DO YOU HIDE YOUR FACE/ SO NO ONE SEE'S IN?

I KNOW/ YOU KNOW/ WE KNOW/ IT'S ALL GOING DOWN.
SO STAND ON THE SUN YOU SEEM TO BE LOSING.
COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING/ COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING.
COME ON LET'S GO/ COME ON LET'S GO/ COME ON LET'S GO/ COME ON LET'S GO!!!

AHHH, EVERYBODY DIES.
JUST LOOK INTO THEIR EYES
TO SEE WHAT THEY BELIEVE IN.
HEY, WE WAKE UP EVERYDAY
LIKE EVERYTHING'S OK, AFTER ALL WE'RE ONLY HUMAN

2010, what's up???

El 2010 avança implacable deixant bons discs a mesura que passen els dies. En comento quatre que m'estan agradant molt.

Dirty Sweet - American Spiritual

Fa temps que ho dic, el rock setantes, el rock de veritat, està tornant. Només cal veure el creixent nombre de formacions joves que rendeixen tribut directament o indirecta a les grans bandes d'aquella època daurada del rock, com per exemple Stone Axe, Parlor Mob, The Muggs, The Sword o Wolfmother, totes elles molt recomanables, per cert. Dirty Sweet és una altra banda que es suma aquesta mena de revival on els riffs i solos de guitarra es donen la mà amb excel·lents melodies, grans cantants i bones composicions. Aquests cinc melenuts de San Diego ja van editar un bon disc de debut el passat 2008, Of Monarchs And Beggars, al que dissortadament no vaig fer massa cas. Aquesta vegada, però, no els he pogut ignorar. Qualsevol cançó que feu sonar d'American Spiritual us ha de cridar l'atenció, us sonarà a glòria. Han passat de gira per aquí però jo encara no els havia acabat de descobrir, llàstima, perquè es veu que en directe sonen tan o millor que en disc. Us deixo amb aquesta versió acústica d'American Spiritual, tema que tanca magistralment l'homònim disc, encara que a l'edició en vinil hi ha un tema extra (Baby I Need You) i per tant, Amercian Spiritual no és el darrer però...

Band Of Horses - Infinite Arms
Estava un dia a Revolver buscant música per comprar i em va cridar l'atenció un grup que sonava de fons. Què és això que sona? Li vaig preguntar a un treballador de la botiga que passava per allí. I sense dir res va posar la mà a la cubeta de vinils que tenia just al costat i me'n va treure un. Band Of Horses era el grup i Cease To Begin (2007) el nom de l'àlbum. Com que era barat me'l vaig comprar. Quan era a casa i el vaig posar vaig confirmar que m'agradava força i li vaig preguntar a la Neus si a ella li agradava també. No recordo si em va dir que sí o que no però sí recordo que em va dir que no feia per mi... i potser tenia raó, però què voleu que us digui, em perd una bona melodia! I de bones melodies Band Of Horses en van farcits. Infinite Arms és el seu nou treball on continuen evolucionant el seu so cap a llocs encara indefinits deixant el camí sembrat, això sí, de grans melodies, fàcils si voleu, empalagoses, a estones una mica, però amb uns jocs vocals que, de moment, em continuen convencent.

Penjo un videoclip curiós d'una cançó de Cease To Begin, No One's Gonna Love You i enganxo també davall un comentari deixat per un tal XaviersAutumn al youtube sobre aquesta cançó.

This song makes me sad and happy at the same time.. The sad memory is that my girlfriend and I broke up, and then a couple weeks later she sent me this video through Yahoo Messenger while I was away. I listened to it and realized how much we actually love and need each other, it slapped me in the head and brought back the great memories and true deep feelings I had, the happy part is we're now getting married! I thank the Band Of Horses for writing such a song that changed my life.. =)

Bravo!!! ;) A veure quant dura el matrimoni...

Glyder - Yesterday, Today And Tomorrow
El retorn dels setantes és un fet palès com he comentat abans. Ara bé, el que no veig tan clar és un retorn als... vuitantes? Aquesta és la sensació que tinc quan escolto el nou disc dels irlandesos Glyder, Yesterday, Today and Tomorrow, títol que resumeix perfectament el disc, pasat, present i futur, tot en una mateixa col·lecció de cançons. El meu interés en la banda va començar el mateix instant d'escoltar el seu EP Weather The Storm (2008). Cinc cançons només, però quines cançons! Brewin Up A Storm i Love Never Dies van estar sonant continuament al meu reproductor durant, almenys, un mes seguit. Havia escoltat els seus dos primers discs, Glyder (2005) i Playground For Life (2007) (bestial inici amb Gamblers Blues) però no m'havien impressionat pas tant com aquest EP, encara que els trets característics de la banda ja s'hi poden trobar, amor pel rock clàssic i una veu (Tony Cullen) d'aquelles que n'hi ha poques, no per la seva singularitat (les similituts amb el gran Ian Astbury són evidents) sinó pel seu carisma. En aquest Yesterday, Today and Tomorrow hi ha les cançons, la veu, els riffs i uns deliciosos teclats mega-vuitantes que li donen el toc necessari per fer-ne un disc irresistible. Cada setmana tinc una cançó preferida. Si la setmana passada era Innocent Eyes (em puc imaginar sense problemes a mi mateix i als meus amics 15 anys enrera quedant-nos sense veu cantant-la abraçats, birra en mà, cada cop que la posen al pub), aquesta setmana és That Line, beneïda no només per Ian Astbury sinó per Billy Duffy també. La setmana següent serà The Bitter End? O potser One Of Us?

No he trobat videoclips al youtube així que penjaré aquesta versió potser excessivament despullada de That Line (I els teclats? On són els teclats????) que van enregistrar per Balcony TV, un invent freak de internet que acabo de descobrir i al que tampoc penso fer massa cas veient la llista d'artistes convidats.

The Black Keys - Brothers
Pel final deixo aquesta meravella que ens han regalat Dan Auerbach i Patrick Carney, o sigui, The Black Keys. Ho tenien francament difícil per superar Attack & Release (2008), un disc sòlid com un meteorit abans d'entrar a l'atmosfera. I alguns dubtes havien sorgit després de l'experiment Blakroc (2009). De moment, però, la credibilitat del duo d'Ohio roman intacta. Brothers és, segons paraules d'Auerbach, el disc que sempre havien volgut fer però que fins ara no havien gosat. I té raó, Brothers és un disc de The Black Keys l'any 2010, no l'haurien pogut fer si Auerbach no hagués editat el seu excepcional Keep It Hid (2009) o els dos no haguessin viscut l'experiència Blakroc. Els aires soul prenen un protagonisme eminent en aquest Brothers en temes com Never Give You Up o I'm Not The One. Peces com These Days haurien encaixat perfectament dins Keep It Hid. La piscodèlia també troba el seu espai a The Only One. Tot, per descomptat, impregnat de les atmosferes marca de la casa que Auerbach i Carney porten desenvolupant junts uns quants anys ja al capdavant de The Black Keys. Un disc per perdre-s'hi i no tornar.

Videoclip d'un single de Brothers, Tighten Up.

No em puc resistir de penjar aquest salvatge I Got Mine, de l'anterior Attack & Release en directe des del programa de David Letterman (els primers 5 o 6 segons no es veuen massa bé, després sí).

El planeta contraataca

Avui m'ha passat una cosa estranyíssima. He anat a lligar la bossa de la brossa orgànica per llençar-la al sortir de casa i quan he aixecat la tapa del cubell marró una massa pudent i llefiscosa de brossa mig descomposada ha sortit silenciosament però ràpida i desesperada disparada amb força cap amunt amb clara intenció d'atacar-me i fer-me mal. Per sort, els reflexes han respost i fent un salt enrera amb forces extretes d'un crit poc masculí he pogut esquivar l'embit. No sé pas com seguidament he tingut l'esma d'abalançar-me sobre la tapa quan la massa putrefacta de deixalla orgànica tornava a l'interior com una molla després d'ésser estirada al màxim, però el cas és que amb les dues mans he tancat la tapa amb força i fent una giragonça de tot menys ortodoxa m'hi he sentat a sobre per impedir qualsevol intent de contraatac. Durant una bona estona he estat esperant una nova embestida però passaven els minuts i res no passava. Això m'ha permés tranquilitzar-me una mica i reflexionar sobre tot plegat. El primer que m'ha passat pel cap ha estat una sensació d'haver estat traït. Des del primer moment a casa vam tenir clar que havíem de reciclar. El planeta Terra ens ha proporcionat una superfície on viure, una atmosfera carregada d'oxigen per respirar, aigua per beure i aliments a dojo i els humans l'únic que fem és fer-ho tot malbé. Ja era hora de prendre consciència i pas a pas revertir aquesta lamentable situació per intentar fer de la nostra breu estada al planeta quelcom menys traumàtic per a ell. Com deia el Capità Enciam, "els petits canvis són poderosos" i separar la deixalla domèstica de la resta semblava un bon inici. Ara però, de sobte, em veia atacat a la meva pròpia cuina per una amalgama desfigurada de restes orgàniques. Així em pagava la mare natura el meu gest noble i pacificador? Amb un atac a traïció? D'acord que potser de vegades no acabem d'encertar què va a cada cubell i què no i també és veritat que tot sovint hem bromejat sobre la possibilitat que la brossa orgànica prengui vida pròpia i marxi de casa caminant degut al llarg temps que de tant en tant està fermentant mentre reposa i espera a ser llençada, engendrant mentrestant corpuscles olorosos fètids i marejants que emanen del cubell cada cop que és obert per embutir-hi encara més restes, però estic segur que tot i així estem molt per sobre de la mitjana pel que fa a cura i estima al medi ambient. Hauria pogut trobar el collons de planeta alguna altra víctima que s'ho mereixés més que no pas jo. En fi, per molt que em lamentés no arreglaria res, el que havia de fer era pensar una solució i ràpid, a les set tenia pista reservada per jugar a esquaix i sempre m'ha sabut greu fer esperar els companys de pista. Tot i així, la imatge de l'atac no parava de donar tombs dins el cervell, pertorvant-me, impedint-me pensar amb claredat. Només feia que donar voltes sobre el mateix, per què a mi? I per què allò? Mentre rumiava totes aquestes cabòries el meu subconscient havia anat formant una imatge del meu atacant, una massa no exempta de certa personalitat conferida per un rostre mig definit per uns pinyols d'oliva negra que li feien d'ulls i un grapat de grans de blat de moro passats, mal alineats, que volien passar per ser les dents d'una boca amb gana de venjança. Era clar que no tenia pas ganes de tornar a veure-li la "cara" a aquella cosa i per tant he decidit que el millor que podia fer era llençar-ho tot a les escombraries, cubell inclós. Com que tenia por d'un nou contraatac he pensat en no aixecar el cul de la tapa i desplaçar-me arrossegant el cubell per tota la casa. Ara bé, què faria quan arribés a la porta de casa? Sortiria al replà com si res? Baixaria per l'ascensor? I si em topava amb algun veí? A més, donat el cas que arribés a baixar per l'ascensor amb èxit... no podia pas sortir al carrer sentat sobre un cubell de deixalles! No, no, no. M'havia d'arriscar, havia d'aixecar el cul a poc a poc i veure què passava, estant alerta per tornar a deixar-lo anar amb tot la meva força al menor indici de contraatac. I així ho he fet. M'he aixecat a càmera lenta, tremolant, suant, i m'he posat dret, amb el cubell darrera meu, expectant, nerviós. Durant una estona que s'ha fet eterna he esperat algun tipus de reacció per part de la brossa rebotada però res ha succeït. He esperat més i tampoc, cap senyal d'alarma. Al final m'he decidit, m'he girat, he agafat el cubell per la nansa i a ritme de processó de Setmana Santa m'he dirigit cap a la porta (al loro!!). La baixada amb l'ascensor ha estat especialment dura, en ma vida havia suat tant, ni jugant a esquaix a 40 ºC de temperatura. La patacada de calor al sortir al carrer m'hauria acabat de rematar si no hagués estat tan concentrat en la meva missió, desfer-me d'aquell cubell d'una vegada per totes. Quan he arribat al contenidor m'he adonat que el cubell no passava pel forat! Maleït sia! L'he deixat a terra a la voreta guanyant-me una mirada de rebuig d'una senyora gran que passava pel costat i m'he allunyat d'allí tan de pressa com he pogut. Després d'això no sé si continuar reciclant o no. La revolució dels petits gestos ha començat. Ja mai més ningú  podrà obrir un cubell de deixalla tranquil.

Alice In Chains - 06/07/2010 - Razzmatazz 1, Barcelona

La ressaca californiana ha durat dies. Després de bones intencions i encara més bons motius (Azkena 2010, Chris Isaak a Barcelona) per fer algun post per fi he trobat l'excusa perfecta per tornar a seure davant l'ordinador i teclejar una mica. I encara que arribi amb una mica de retard (per si no us en havíeu adonat, aquest no és precisament un blog d'actualitat) aquí us deixo les meves impressions del concert d'Alice In Chains que vaig viure tot just fa una setmana.

Alice In Chains s. XXI: Mike Inez, Jerry Cantrell, Sean Kinney, William Duvall

Tot lliga, Alice In Chains van editar el millor disc de l'any passat (ho continuo pensant) i sembla que també hauran estat protagonistes d'un dels millors concerts d'aquest any 2010. Ja vaig ser a l'anterior visita de la banda a la mateixa sala, no sé si fa tres o quatre anys, però aquest cop les sensacions van ser molt diferents. Aquella gira tenia un to clarament nostàlgic, suposava la reunió de la banda bastants anys després de la mort de Layne Staley i per als que no vam tenir l'oportunitat de veure als Alice en directe al seu moment, és a dir, com a mínim el 99'9 % del públic, suposava la primera ocasió de gaudir en directe de l'espetacular llegat musical de la banda de Seattle. Ara bé, si us he de ser sincer, no guardo excessius records d'aquell concert. Recordo que em va fer molta il·lusió veure a en Jerry Cantrell davant meu interpretant tot aquell grapat de cançons que tantes i tantes vegades havia escoltat. Recordo la sensació de pensar que William Duvall era un bon cantant però que no era Layne Staley, quina obvietat!! Se'm fa estrany recordar tan poc d'un concert que teòricament hauria d'haver emmagatzemat gelosament al meu disc dur. El factor diferencial entre aquella gira i l'actual té un nom, Black Gives Way To Blue. En ma vida hauria imaginat que el retorn d'Alice In Chains fos tan espectacular. Recordo perfectament quan vaig escoltar-lo, recelós, per primera vegada fa gairebé un any a l'mp3. La desconfiança tenia una base prou sòlida, la idea d'un nou disc d'Alice In Chains sense Layne no tenia massa sentit sobre el paper però com ja vaig explicar aquí mateix fa uns quants mesos el resultat em va sorprendre molt positivament.

I bé, m'assabento de la gira i automàticament comença un compte enrera que finalitza en el moment que Sean Kinney, Mike Inez, William Duvall i Jerry Cantrell pugen a l'escenari de Razzmatazz i aquest darrer comença a tocar l'estremidor inici d'All Secrets Known iniciant així a un concert que, aquesta vegada sí, quedarà gravat en la meva memòria durant molts anys. La banda va estar fantàstica, esperonada en tot moment per l'excel·lent resposta del públic (Jerry Cantrell va agrair explícitament el fet de tocar per fi per "la seva gent" després de tants festivals). William Duvall es va mostrar completament integrat en el sí de la banda deixant clar que ell és el quart membre d'Alice In Chains, lluny d'aquella sensació del primer concert en el que el vaig veure com un substitut de Layne. I el repertori, quin repertori!! Durant l'hora i tres quarts de concert van caure quatre temes de Facelift (1990), set (set!!!) de Dirt (1992), dos de Jar Of Flies (1994), (només) un d'Alice In Chains (1995) i sis de Black Gives Way To Blue (2009), aquests darrers amb una resposta espectacular per part del públic.

Check My Brain va ser una de les noves cançons més aclamades

Amb discs com Black Gives Way To Blue i concerts com el de dimarts passat, Alice In Chains tenen corda per molts anys. Gràcies Jerry!!!

California Crossing (i V): Recull fotogràfic

Us deixo aquí un recull final de fotografies del viatge que ens ha portat a recórrer 1200 milles per  l'estat de California (amb permís de Las Vegas, NV). No espereu trobar-hi les típiques fotografies del Golden Gate, dels casinos de Las Vegas o les estrelles al paviment de Hollywood Blvd., aquestes qualsevol pot trobar-les arreu i molt més ben fetes que les meves, aquest és un recull personal Xarrupampolles style.

Flower Power in San Francisco

 Algú s'ho acabava de passar pipa als WC

públics d'Alamo Square de Frisco

Una fàbrica clandestina de... fortune cookies!!!!

Aquests xinesos sí que saben com passar-ho bé

  

L'assortit de "begudes" és espectacular

  

 

Així com el de cerveses... quina enveja

 

 ¿¿¿??? He dit que cap fotografia del Golden Gate!!!!!

Encara discutim si això és una planta o un bolet

Neverending Sequoia

Nosaltres la vam fer en sentit sud

 

 Núvol crepuscular a Lone Pine

 And you can't find love on Locust Street

but you can hear the sunrise crying

Carreteres interminables a Death Valley

 

Textures desèrtiques, Death Valley Inc.

 

 La calor fa veure coses estranyes

 

Al loro!! No hase falta desir nada más

 

Aquest és l'aspecte que tindrà el fons marí el dia que s'eixugui el mar

i ens en anem tots a prendre pel sac, per pesats

 

N'hi ha que es queixen per vici...

 La distància més curta entre dos punts és una recta

 Per aquí a prop deu jeure Nicky Santoro

Generation Kill

In memoriam

 The Action Is Go!!! (Venice Beach)

És cert, hi ha molt freaky a Venice

I per acabar, tal com vaig prometre... recopilació culinària!!!! Vigileu no us esquitxi el colesterol.

Bon profit!!!

Mushroom quiche

Eggs Benedict!!!

Pork, pickles and bacon sandwich

Caersar's Salad

No només de carn viu l'home (però quasi!!)

Scrambled eggs with bacon per començar bé el dia

Half rack BBQ ribs (imagineu-ho sense el half)

Hot doggin'!!!!

Un frugal Philly Steak Sandwich (lo del fons són patates, no calamars!!!)

Avocado and bacon cheeseburger (amb més patates recargolades)

Ostrich burger!!!! (o sigui, de carn d'estruç)

Acompanyada d'un nutririu bol de baked beans