dimarts, d’octubre 20, 2009

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)

Estic molt i molt content, m'acaba d'arribar el nou disc d'Alice In Chains... i és bestial!!! Ja fa temps que tinc la sort de gaudir-lo, el vaig baixar tan aviat com vaig saber que estava disponible i com que un és aparentment un pirata però en el fons un home honrat, ara l'he comprat... que n'aprenguin! 12 euros a play.com i en 4 dies és a la bústia, qui no el té és perquè no vol.



Com deia, la sorpresa ha estat majúscula, és un dels millors discs de l'any, no faig conya jo amb això!!! I això que parlem d'una banda que torna amb nou cantant després de prop de 15 anys sense treure nou material. Si amb això no n'hi havia prou, el cantant que s'ha hagut de substituir no era un cantant qualsevol, era el maleït Layne Staley, un dels cantants amb més màgia i carisma que hagi escoltat mai!!!!

Layne Staley, sempre anyorat, mai oblidat

Per sort, Layne no era el 100 % d'Alice In Chains, podriem dir que ell n'era l'ànima i la cara més visible pero el cervell era i és en Jerry Cantrell, com ha demostrat amb aquest impressionant Black Gives Way To Blue. Com si no es podria reconéixer el mític so de la banda amb tan sols 3 segons de qualsevol cançó? Com és que aquest Black Gives Way To Blue no sóna en absolut desfassat si ens transporta directament a l'any 1995 en que l'anomenat so grunge era encara prou vigent? Jerry Cantrell és un tipus amb molt talent, aquesta és la raó. A més, ell era també una part molt important en la tasca vocal d'Alice In Chains (aquelles dobles veus continuen sonant tan hipnòtiques com aleshores), encara que acostumés a cedir el protagonisme, sàviament, a en Layne. Ara és ell qui porta el pes vocal principal i el nou membre, William Duvall, és qui fa les segones veus i toca també la segona guitarra. Si tanques els ulls i et deixes portar és inevitable pensar que potser en Layne encara és viu, torna a cantar i qui sap si el podràs veure en breu dalt d'un escenari. Aquesta és la més gran lloança que puc fer d'aquest Black Gives Way To Blue.

Ara tocaria enumerar totes les cançons del disc una rera l'altra, comentant que si aquella és boníssima que si l'altra també... però no us vull fer perdre més temps. El disc és 100 % Alice In Chains amb tota la ràbia i la bellesa inherents, els que l'heu escoltat prou sabeu què vull dir i els que encara no ho heu fet... a què esteu esperant???

dimecres, d’octubre 14, 2009

La caixa s'aprima però encara és (més) tonta

En una casa rural en què vam passar uns dies fa no massa hi havia un moble decoratiu que em va cridar immediatament l'atenció. Un televisor Telefunken com el que teníem a casa quan era petit! Estava col·locat sobre un bagul de fusta rosegada, envellida i flanquejat per dos estris antics de llautó que bé podien ser teteres. Encara que aquest model de televisor sigui de fabricació molt més recent que el bagul o les teteres, la informació arriba al nostre cervell processada de manera similar, tot són antigalles.


Recordo perfectament que era estiu i jo era al poble dels meus avis passant uns dies de vacances. En una de les trucades periòdiques dels meus pares per assabentar-se de si em portava bé o no em van comunicar la notícia: havien comprat un televisor nou... i era en color!!!!! Mare meva, no m'ho podia creure, ja frisava per tornar a casa i veure-la amb els meus ulls! Com veieu a la imatge només tenia tretze botons (menys que anells voltaven per la Terra Mitjana), un per engegar i parar, quatre d'ajustaments (volum, contrast, color i brillantor) i vuit per als canals, dels quals en sobraven quatre! Els que rondeu o supereu la meva edat segur que si no un televisor com aquest en vau tenir un de semblant.

Precisament en aquesta mateixa casa rural un vespre fent una cerveseta tot esperant l'hora de sopar la televisió va monologar amb nosaltres convertint en veritat absoluta allò de que és millor estar sol que mal acompanyat. En només quinze minuts vam ser testimonis de disset accidents mortals de trànsit, una pallissa, tres assassinats de mullers desesperades (si és vostè una dona maltractada truqui al 016) i cinc víctimes mortals de cornades en allò que els nostres veïns anomenen encierros, amb les imatges més sucoses repetides cinc o sis vegades per no perdre pistonada. I això que era la televisió pública, encara que per sort no era la nostra, i no eren les notícies.

Si és veritat allò que la programació la dicta l'audiència, realment la gent vol veure tot aquest plegat de desgràcies? Amb tots els ets i uts? No en té prou amb les de casa seva? És cert allò que la gent està disposada a veure qualsevol cosa mentre no sigui ella mateixa? És la televisió el reflex de la nostra societat? Tan fotuts estem? Reflexionem-hi... reflexionem-hi...