dimecres, de juliol 29, 2009

Azkena 2009... les segones parts mai foren bones!!!

Aquesta entrada al blog té com a finalitat bàsica assolir per primera vegada la (penosa) xifra de... tres entrades durant aquest mes de juliol! Quan vaig començar a escriure al blog em vaig marcar la fita d'escriure quatre entrades mensuals, o sigui, una per setmana, però porto tres o quatre mesos i el màxim era dos. Ara ja en tinc tres!!! Vaig pel bon camí. La putada és que ara ja no puc tornar enrera, no em puc permetre el luxe d'escriure altra vegada menys de tres entrades mensuals, queda fatal a l'historial veure com disminueix el nombre d'entrades, es l'inici del final, com una espelma que s'apaga poc a poc. Ja que m'he posat a escriure hauré de dir alguna cosa més, no? Podria fer la segona part del meu comentari de l'Azkena però ja no recordo la meitat de concerts que vaig veure... Citaré a les bandes que més em van agradar i en faré un breu comentari de cadascuna.

Dr. Dog - Boníssims!!!!! Aprofito per corregir una errada que vaig cometre a l'entrada introductòria de l'Azkena 2009 on vaig comentar que "Fate" era el seu disc de debut... nyeeeeeeeeeeec!!! INCORRECTE!!!!! És el tercer. Aclarit això dir que en concert van oferir molt més encara del que es desprèn del disc interpretant les cançons amb intensitat i força augmentades. Només espero poder tornar-los a veure en una sala a ells sols.

Howlin' Rain - Ja els havia vist i m'havien agradat molt i aquí no va ser pas diferent. Llàstima l'hora que van tocar (les quatre de la tarda???) i, per tant, la poca estona, mitja hora justa però injusta!!!

Woven Hand - He d'admetre que em va costar una mica entrar dins el concert, però un cop dins, vaig al·lucinar. Dave Eugene Edwards està pillat i per això si monta una religió nova, m'hi apunto.

Mike Farris i Eli Paperboy Reed - A aquests dos els poso junts perquè van tocar més o menys a la mateixa hora de dissabte i divendres respectivament, al mateix escenari, amb formats de bandes similars (en nombre almenys), per tenir una veu que no sembla d'aquest planeta i perquè van posar dempeus un públic que ja era dret físicament però no espiritual/anímicament.

Dan Auerbach - Em va deixar bocabadat. A diferència dels Black Keys i per estrany que soni, en solitari ve acompanyat per una banda (?), fet que personalment agraeixo. Per si no ho sabeu The Black Keys són un duet, guitarra/veu més bateria, a l'estil White Stripes. Amb això sóc una mica tradicional, per què coi estalviar-se el baix? Ho fan pels diners? Ja sé que no, però no em puc imaginar cap cançó sense baix que no millori amb ell... Bé, venia amb banda, recent afaitat i va fotre un concert de collons.

The Black Crowes - Van dir que tocarien clàssics i vaja si ho van fer, inici amb "Sting Me" i "Twice As Hard". No m'allargaré amb ells, no fa falta.

The Soundtrack Of Our Lives - Recentment he escoltat "Communion" i no em puc treure de sobre la sensació que es tracta d'un disc menys brillant en la seva totalitat del que ens tenien acostumats. Hi ha molt bones cançons, però potser per primera vegada condensant en un disc senzill el millor de "Communion" hauria quedat millor. El concert va estar molt bé, però em va putejar una mica el fet que allarguessin totes les cançons arribant a finals èpics que d'haver-se'ls estalviat haurien pogut tocar tres o quatre cançons més. Sóc una mica dura amb ells perquè són tan bons que sempre n'espero la perfecció i, com deia el meu professor de dibuix de COU: "la perfecció és de Déu" i si Déu no existeix...

dijous, de juliol 16, 2009

Parlar per parlar

Podria parlar del històric concert d'aquest dimarts passat al Sant Jordi Club (que no és el mateix que el Palau Sant Jordi però hi és al costat) del gran John Fogerty, del munt de clàssics que va cantar i del munt de guitarres que va tocar i del content que estic d'haver triat el concert de Fogerty en comptes del de Metallica, la banda que ja no és ni tornarà a ser... però no ho faré.

Podria parlar de la mort de Michael Jackson, de com flipàvem de màrrecs el meu germà, el meu cosí i jo amb el "Bad" i de com intentàvem ballar com ell, o de com en el seu dia em vaig comprar el "Dangerous" en casset, de les similituds entre el final del rei del pop i el del rei del rock (ELVIS!!!!!) i de com em turmenta les connexions ocultes en el fet que Elvis morís gras com un bacó i en Jacko més prim que una ascla... però no ho faré.

També podria parlar de l'alegria que sento pensant que els Wildhearts treuran un nou disc a finals d'agost i de que també ho faran els Black Crowes un dia després o de com m'agrada el nou disc de Cracker (heu llegit ja el post? eh? EHHHH?)... pero tampoc ho faré.

Del que tinc ganes de parlar és de la mort del Capità Amèrica, de l'impacte que m'ha causat tota la història i de les llàgrimes que em van aparéixer als ulls ahir llegint el número del seu enterrament... però potser ho faré en una altra ocasió.

divendres, de juliol 03, 2009

Nou single dels Black Crowes!!!!

El single es diu "I Ain't Hiding", es pot descarregar gratuïtament desde la seva web, www.blackcrowes.com, i sens dubte és una cançó que aixecarà polseguera. Em van avisar que era impactant, i vaja si ho és! L'inici és "disco" total, amb el bombo i el baix marcant fort el ritme, podria ser ben bé l'inici d'un tema dels Scissor Sisters!! Fins i tot quan en Chris comença a cantar no recorda a res que els Crowes hagin editat mai. No obstant això, a mi la cançó m'està agradant molt, la tornada és 100% Black Crowes i el solo amb ritme funk resulta convincent. El single forma part del nou doble disc que els Crowes editaran aquest proper 1 de setembre i que portarà per nom "Before The Frost...". El millor de tot és que a l'interior de "Before The Frost..." hi haurà un codi per accedir a una web i decarregar-se el segon disc, "... Until The Freeze". També es podrà comprar una edició en vinil que contindrà els dos àlbums plegats.

Seguiran la resta de cançons la pauta marcada per "I Ain't Hiding"? Sincerament ho dubto i per això la jugada em sembla doblement bona. Primer perquè la controvèrsia que pugui ocasionar el single implicarà que es parli dels Black Crowes i qui més qui menys tindrà ganes o curiositat d'escoltar el nou disc per esbrinar com sona. I segon perquè "I Ain't Hiding" ens mostra a uns Black Crowes descarats, sense pors, inquiets, demostrant un cop més que han arribat on són fent el que els dóna la gana. Aquells que després de "Warpaint" donaven per estancats a nivell musical als d'Atlanta ara potser ho hauran de meditar de nou. L'1 de setembre sortirem de dubtes.